Tribuna republicana
LA FINESTRA D’OPORTUNITAT
Locke és el filòsof polític que anima l’esperit i la lletra de la Constitució dels Estats Units. Els pares fundadors coneixien de memòria els seus tractats sobre el govern civil, especialment la segona part. La primera, que els era més llunyana, consistia en la refutació punt per punt de l’obra d’un obscur partidari de l’absolutisme reial, Sir Robert Filmer. El seu llibre Patriarca o el poder natural dels reis va quedar inèdit i es va publicar el 1680, 20 anys després de la mort de l’autor i amb temps perquè Locke ho destrossés. Filmer, a qui ningú no recordaria si no fos per Locke, defensava el dret diví dels reis.
Això mateix és el que fa un columnista de l’ABC, que deïfica l’emèrit. L’ABC, nom de Déu, és l’intel·lectual orgànic de la dreta espanyola. L’enveja de La Vanguardia, que mai es farà perdonar l’error de ser catalana. Fa més d’un segle que l’ABC canta les glòries de la Monarchia hispànica. La seva veu és la veu de la raça. No és qüestió de discutir aquesta visió de la dreta. En l’essencial, és correcta, si s’accepten algunes premisses. Si es creu, com creia Filmer, que el dret diví dels reis venia del Gènesi, quan Déu va crear Adam, el va fer rei i pare de reis o patriarca. Els reis són els patriarques per designi diví. El patriarcat, vaja, que el feminisme vol combatre a tot arreu.
Efectivament, si es creu una cosa així, no hi fa res si es creu al segle XVII o al XXI.
No té cap sentit discutir la llegenda de la creació racionalment. Hem de deixar parlar els fets, els crus fets. Locke inspira la Constitució dels Estats Units i Filmer la d’Espanya al llarg dels segles fins avui mateix. Els Estats Units han arribat a on han arribat. I Espanya, també.
L’orgullosa Monarchia hispànica dels intel·lectuals del segle d’or s’enfonsa en un malson de corrupció i escàndols. Amb una família reial el patriarca de la qual és un suposat lladre refinat que ha fugit de la justícia, que s’administrava en el seu nom i ara s’administra en el del fill, que té un horitzó fosc. I una classe política esbalaïda davant la magnitud de la catàstrofe. Un govern incapaç de reaccionar amb dignitat s’ha fet còmplice d’un acte que, si no és delicte, s’hi assembla molt i, a més, és una gran immoralitat.
El nou episodi del desgavell espanyol a la cort dels miracles obre una finestra d’oportunitat a l’independentisme?
Les últimes independències assolides a Europa des de finals del segle XX han aprofitat moments de crisi sistèmica i enfonsament de les metròpolis. L’esclat de l’imperi soviètic i l’esmicolament del constructe de la República de Iugoslàvia van donar naixement a un munt d’estats independents a Europa i Àsia. Un estat independent és, ara per ara, l’única forma eficaç i raonable d’alliberar i defensar una nació que ha estat sotmesa a una altra per raons històriques, geogràfiques, ideològiques, que, en el fons, no són cap altra cosa que la raó de la força. Si la força minva, les nacions oprimides aprofiten per independitzar-se, no només com una opció política legítima, sinó com una necessitat bàsica per assegurar la seva supervivència. Cas català.
La qüestió que hem de pensar és si la feblesa de la metròpoli ens ajuda a assolir l’objectiu independentista. L’independentisme possibilista insisteix en la seva línia del diàleg à tout hazard, de participar en la política espanyola i fer política a Catalunya amb un ull mirant cap a Espanya. L’independentisme radical d’arrel burgès es pronuncia per una DUI aquí i ara i per anar per feina a Catalunya com si de fet ja fóssim independents. Totes dues visions porten el diable a dins, sense oblidar que també hi ha diables i diables. El possibilisme no ens duu enlloc. A l’etern retorn de l’autonomisme estatutari. El radicalisme ens enfronta a la incertesa de la reacció espanyola a una DUI en seu parlamentària. Una incertesa poblada de fantasmes, dels que cadascú porta a l’interior. Es tracta d’un moment transcendental, si els partits, assolint majoria parlamentària absoluta, gosaran proclamar la DUI (o aixecar la seva suspensió, que no cal discutir petiteses); si faran una declaració formal d’independència, com van fer tants països europeus.
La independència com l’actualització del vell apotegma: “Hic Rhodus! Hic salta!”
