EL RETORN DE JORDI BARRE

Sabíem que l’escola no fa miracles, però havíem oblidat que pot fer meravelles. Poc em podia pensar, el setembre del 2008, inaugurant el centre de secundària Pompeu Fabra, al Soler (Rosselló), que unes paraules de la meva intervenció, mentre els mainatges jugaven i corrien davant la tribuna d’autoritats, acabarien sent certes tan aviat: “Infants de la pàtria, el jorn de glòria és arribat.” En Màxim, un minyó de 10 anys, alumne d’aquest centre de la Bressola, ha emocionat milers de persones amb una cançó. El primer de tots ha estat Kendji Girac, gitano catalanoparlant i un dels cantants més destacats actualment a França, quan, com a jurat d’un programa televisiu s’adona, amb una cara de sorpresa d’allò més gratificant, que la cançó és en català. Primer a les xarxes, després a TV3, una simple cançó ha commogut moltíssima gent, I ha demostrat així la força increïble de la llengua com a factor d’identitat bàsica i solidaritat de grup. El minyó en qüestió, a més, no està per a brocs i, en l’entrevista per al concurs, deixa ben clar que està “orgullós de ser català”. El batlle del Soler és Francesc Calvet, catalanoparlant també, i senador a París, promotor principal del manifest de suport als presos polítics catalans signat per parlamentaris de les institucions franceses.

La cançó d’en Màxim és Tant com me quedarà, de Jordi Barre, la veu de la Catalunya Nord, nascut a Argelers enguany fa un segle i mort l’11 de febrer del 2011. Barre estudià música al conservatori i liderà durant trenta anys una orquestra de ball de gran anomenada. El 1962, s’incorporà al Fanal de Sant Vicenç, grup musical en català de la família Bauby, conegué Esteve Albert i tot canvià. El 1963 tragué Jordi Barre canta Perpinyà, el primer disc en la nostra llengua, de la vintena que seguiren aquest, i començà la Nova Cançó al nord. Durant mig segle, musicà lletres de poetes catalans del nord i del sud i textos propis, fins a superar les 250 cançons. I sol, o amb el grup Pa amb Oli, recorregué la geografia nord-catalana i d’altres indrets dels Països Catalans, França, Anglaterra, el Japó...

El català més popular al nord de les Alberes fou estimat i respectat, profeta a la seva terra. El 1999 aparegué Despleguem les banderes, amb el famós Els hi fotrem, que entonen com a himne de victòria esportiva i d’afirmació catalana els seguidors de la USAP quan puntuen al camp. Una vida plena com la de Jordi Barre va merèixer la Creu de Sant Jordi, el Premi Joan Blanca al suport a la llengua catalana, el Premi Altaveu dels crítics musicals, el Disc d’Or i les distincions franceses Ordre Nacional al Mèrit i Ordre Nacional de les Palmes Acadèmiques. Potser per això, el primer govern a reaccionar i a emetre una nota de condol fou el ministeri de Cultura de França.

El dia de l’enterrament, la bandera catalana oneja a mig pal al Castellet, en senyal de dol. Hi saludo la filla, Virgínia Barre, regidora a Perpinyà, la vídua i una colla d’amics i coneguts nord-catalans, del món de la cultura i la política. De la Catalunya Nord, hi és tothom. Del sud, ningú. L’amic Jaume Roure, mentre el funeral religiós és tot en francès, m’etziba: “Dels set capellans que hi ha al voltant de l’altar, saps qui és l’únic que parla català?” “Sí. El negre”, li responc convençut, mentre somriu. Veig cara de pena, de tristor, de dolor real entre els assistents que acaben omplint de gom a gom la catedral de Sant Joan. Tots ells s’han emocionat, s’han il·lusionat, s’han revoltat, s’han enamorat, s’han divertit, s’han enyorat del país, amb Jordi Barre, aquell que cantava en la llengua dels avis... La seva veu ressona a la catedral, entonant la darrera cançó: “Si me’n vaig d’aquest món, creieu-me que és per força. Si me’n vaig d’aquest món, jo no sé on iré...” Desfilo davant del taüt, cobert amb la bandera nacional, i l’acaricio un instant amb els dits. M’emociono i em sento una mica més orfe. Signo un dels llibres de condol, majoritàriament amb textos en francès, amb expressions com “sem catalans, sempre endavant, mai morirem”, talment un testament malastruc, fins que em trobo un llarg paràgraf en la nostra llengua, signat per Renada Laura Portet.

Ara, nou anys després, un concurs televisiu ha fet obrir els ulls a molts catalans del sud que, d’un temps ençà, comencen a adonar-se que el país ni comença ni s’acaba a la Jonquera, sinó més amunt, i cada dia que passa en tenim més proves. Una escola i un mainatge de 10 anys han estat els instruments que han servit per constatar que Barre no cantava en la llengua dels avis, sinó que, ara, la llengua comença a ser-ho també dels nets. És, sens dubte, el millor record i el millor homenatge que li podríem fer en el centenari del seu naixement.