LA POR DE PERDRE

El llibre d’en Puigdemont és un tòrpid a línia de flotació del vaixell d’ERC. Un informe detallat, precís, de les gestions del president de la Generalitat en un temps trepidant i decisiu per a la història de Catalunya. I també és una exposició d’una acció sistemàtica, prologada en el temps, de boicot a la independència a càrrec dels republicans.

L’abast de la denúncia i la gravetat del comportament d’ERC, i de Junqueras en concret, explica per què M’explico va trigar tant a sortir. Ho dirà el mateix MHP Puigdemont: no volia interferir en el judici farsa en curs i potser afeblir la posició dels ostatges polítics. Calia esperar. Quan s’és president de la República no s’actua en clau partidista. Però la lectura deixa clara la raó del títol, M’explico. I s’ha explicat i ha reconegut la seva responsabilitat; ni més ni menys.

Mentrestant, Junqueras cultivava el gènere de literatura a la presó, a l’estil de Les meves presons, de Pellico, escrits sentimentals, contes per a infants. Res a veure amb revolució catalana. L’evasió a través de la literatura no és l’alliberament, que s’ha de fer d’una altra manera. Sense oblidar que en la guerra no hi ha treva. Per tractar de compensar, Junqueras publica un llibre amb Marta Rovira que haurà escrit la secretària general. Segons les notícies, una mena de repetició del que van fer (malament), una vulgarització del seu programa, un receptari de fórmules buides que confessa la seva mentida al seu títol, Tornarem a vèncer, quan és palès que encara no hem vençut.

Pura propaganda. Només hi ha una possibilitat d’evitar l’enfonsament de l’univers republicà i és desmentir el contingut del llibre que, per cert, amenaça amb una segona part. Això no ha passat ni passarà. Ans al contrari, la crida del president a la “confrontació intel·ligent” amb l’Estat ha estat el tret de sortida dels pesos pesants republicans (Rufián, Torrent, Aragonès, Sol), indignats no per la confrontació, sinó per la menció a la intel·ligència, que consideren una falta de respecte. Mancava el papa del Palmar per tancar l’assumpte amb l’autoritat que ell mateix i els seus deixebles li reconeixen. L’estratègia de confrontació intel·ligent amb l’Estat ens porta a perdre, ha sentenciat. Deixem de banda la intel·ligència. El que importa és l’afirmació “anirem a perdre”. Aquest esperit derrotista és el que el MHP denuncia en el seu llibre, un esperit negatiu que ens ha fet fracassar durant tres anys amb la mentida del “govern efectiu” i que vol que fracassi la independència, ara que tenim una finestra d’oportunitat única. No només no desmenteixen el llibre, sinó que palesen el que abans feien d’amagatotis: boicotejar. No hi ha desmentiment, sinó confirmació.

El boicot a la independència en l’últim tram del camí, fins a les eleccions vinents, és la coronació de la política de doble llenguatge que ERC ha fet valer des de fa uns anys. Un discurs confús en què es barrejaven la independència a llarg termini amb una república d’imprecisos límits geogràfics, una idea vagarosa d’esquerres ibèriques i unes àmplies esquerres sobiranistes catalanes, però no necessàriament independentistes. El doble llenguatge s’ha decantat per un to monocord: no som prou, no estem preparats, no tenim prou força, no volem córrer riscos. Tenim por.

Per què sap Junqueras que “anirem a perdre”? Probablement perquè té notícia, potser privilegiada, que, si persistim en la independència, l’Estat la farà fracassar per tots els mitjans. Literalment tots. Però això ja ho sabíem des de sempre, i els que ho havien oblidat ho van recordar de sobte a cops. Els que encara necessiten una idea del que vol dir “per tots els mitjans” poden fer una ullada al vídeo L’estafa andorrana. Fa por.

Vet aquí la qüestió: tenen por. Por de perdre el seu estatus. No només el seu modus vivendi, sinó la seva identitat sencera. Eren independentistes que no creien en la possibilitat d’una independència aquí i ara. El sobtat canvi de l’esperit popular des del 2010 els ha sorprès sense tenir res preparat. Havien promès la independència, però no sabien com fer-la. I quan la possibilitat ha esdevingut necessitat, han trobat que no l’entenien, han fet valer el vell conflicte esquerra-dreta i han perdut la seva llibertat en mans de l’Estat en tots els sentits.

I això els fa els pitjors enemics de la independència.