LA POR DE PERDRE

El lli­bre d’en Puig­de­mont és un tòrpid a línia de flo­tació del vai­xell d’ERC. Un informe deta­llat, precís, de les ges­ti­ons del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en un temps tre­pi­dant i deci­siu per a la història de Cata­lu­nya. I també és una expo­sició d’una acció sis­temàtica, pro­lo­gada en el temps, de boi­cot a la inde­pendència a càrrec dels repu­bli­cans.

L’abast de la denúncia i la gra­ve­tat del com­por­ta­ment d’ERC, i de Jun­que­ras en con­cret, explica per què M’explico va tri­gar tant a sor­tir. Ho dirà el mateix MHP Puig­de­mont: no volia inter­fe­rir en el judici farsa en curs i pot­ser afe­blir la posició dels ostat­ges polítics. Calia espe­rar. Quan s’és pre­si­dent de la República no s’actua en clau par­ti­dista. Però la lec­tura deixa clara la raó del títol, M’explico. I s’ha expli­cat i ha reco­ne­gut la seva res­pon­sa­bi­li­tat; ni més ni menys.

Men­tres­tant, Jun­que­ras cul­ti­vava el gènere de lite­ra­tura a la presó, a l’estil de Les meves pre­sons, de Pellico, escrits sen­ti­men­tals, con­tes per a infants. Res a veure amb revo­lució cata­lana. L’evasió a través de la lite­ra­tura no és l’alli­be­ra­ment, que s’ha de fer d’una altra manera. Sense obli­dar que en la guerra no hi ha treva. Per trac­tar de com­pen­sar, Jun­que­ras publica un lli­bre amb Marta Rovira que haurà escrit la secretària gene­ral. Segons les notícies, una mena de repe­tició del que van fer (mala­ment), una vul­ga­rit­zació del seu pro­grama, un recep­tari de fórmu­les bui­des que con­fessa la seva men­tida al seu títol, Tor­na­rem a vèncer, quan és palès que encara no hem vençut.

Pura pro­pa­ganda. Només hi ha una pos­si­bi­li­tat d’evi­tar l’enfon­sa­ment de l’uni­vers repu­blicà i és des­men­tir el con­tin­gut del lli­bre que, per cert, amenaça amb una segona part. Això no ha pas­sat ni pas­sarà. Ans al con­trari, la crida del pre­si­dent a la “con­fron­tació intel·ligent” amb l’Estat ha estat el tret de sor­tida dels pesos pesants repu­bli­cans (Rufián, Tor­rent, Ara­gonès, Sol), indig­nats no per la con­fron­tació, sinó per la menció a la intel·ligència, que con­si­de­ren una falta de res­pecte. Man­cava el papa del Pal­mar per tan­car l’assumpte amb l’auto­ri­tat que ell mateix i els seus dei­xe­bles li reco­nei­xen. L’estratègia de con­fron­tació intel·ligent amb l’Estat ens porta a per­dre, ha sen­ten­ciat. Dei­xem de banda la intel·ligència. El que importa és l’afir­mació “ani­rem a per­dre”. Aquest espe­rit der­ro­tista és el que el MHP denun­cia en el seu lli­bre, un espe­rit nega­tiu que ens ha fet fra­cas­sar durant tres anys amb la men­tida del “govern efec­tiu” i que vol que fra­cassi la inde­pendència, ara que tenim una fines­tra d’opor­tu­ni­tat única. No només no des­men­tei­xen el lli­bre, sinó que pale­sen el que abans feien d’ama­ga­to­tis: boi­co­te­jar. No hi ha des­men­ti­ment, sinó con­fir­mació.

El boi­cot a la inde­pendència en l’últim tram del camí, fins a les elec­ci­ons vinents, és la coro­nació de la política de doble llen­guatge que ERC ha fet valer des de fa uns anys. Un dis­curs confús en què es bar­re­ja­ven la inde­pendència a llarg ter­mini amb una república d’impre­ci­sos límits geogràfics, una idea vaga­rosa d’esquer­res ibèriques i unes àmplies esquer­res sobi­ra­nis­tes cata­la­nes, però no necessària­ment inde­pen­den­tis­tes. El doble llen­guatge s’ha decan­tat per un to mono­cord: no som prou, no estem pre­pa­rats, no tenim prou força, no volem córrer ris­cos. Tenim por.

Per què sap Jun­que­ras que “ani­rem a per­dre”? Pro­ba­ble­ment perquè té notícia, pot­ser pri­vi­le­gi­ada, que, si per­sis­tim en la inde­pendència, l’Estat la farà fra­cas­sar per tots els mit­jans. Lite­ral­ment tots. Però això ja ho sabíem des de sem­pre, i els que ho havien obli­dat ho van recor­dar de sobte a cops. Els que encara neces­si­ten una idea del que vol dir “per tots els mit­jans” poden fer una ullada al vídeo L’estafa andor­rana. Fa por.

Vet aquí la qüestió: tenen por. Por de per­dre el seu esta­tus. No només el seu modus vivendi, sinó la seva iden­ti­tat sen­cera. Eren inde­pen­den­tis­tes que no cre­ien en la pos­si­bi­li­tat d’una inde­pendència aquí i ara. El sob­tat canvi de l’espe­rit popu­lar des del 2010 els ha sorprès sense tenir res pre­pa­rat. Havien promès la inde­pendència, però no sabien com fer-la. I quan la pos­si­bi­li­tat ha esde­vin­gut neces­si­tat, han tro­bat que no l’ente­nien, han fet valer el vell con­flicte esquerra-dreta i han per­dut la seva lli­ber­tat en mans de l’Estat en tots els sen­tits.

I això els fa els pit­jors ene­mics de la inde­pendència.