LA DISSONÀNCIA COGNITIVA CATALANA

Sem­pre que sento par­lar dels “par­tits inde­pen­den­tis­tes cata­lans” em recordo de Leon Fes­tin­ger. La seva teo­ria de la dis­sonància cog­ni­tiva diu que, quan una per­sona (o col·lec­ti­vi­tat) té dos ele­ments cog­ni­tius con­tra­dic­to­ris expe­ri­menta una sen­sació negui­tosa, d’inqui­e­tud i inco­mo­di­tat que tracta de resol­dre com pot. Si vull assal­tar els cels, però mai intento ni tan sols fer un sal­tet, tindré dis­sonància cog­ni­tiva i hauré de fer alguna cosa per tor­nar a mi mateix, per dei­xar d’estar neguitós.

Si dic a tot­hom que vull la inde­pendència del meu país, però al mateix temps dic que no soc inde­pen­den­tista, seré un cas clínic, bru­tal, de “dis­sonància cog­ni­tiva”. No és una hipòtesi, sinó una cosa real com la vida mateixa. ERC diu de vega­des que és un par­tit inde­pen­den­tista. Tan­ma­teix, el seu por­ta­veu al Congrés espa­nyol diu a Madrid que ell no és inde­pen­den­tista. I hi insis­teix, no és una ima­gi­nació meva. Ho podeu tro­bar a You­Tube, en l’entrada “Rufián yo no soy inde­pen­den­tista”. Dis­sonància cog­ni­tiva de cavall que el senyor Rufian resoldrà com Déu li doni a enten­dre, si es pren la molèstia, que no sé jo...

Dis­sonància cog­ni­tiva d’ele­fant que el seu par­tit haurà de resol­dre com pugui tri­ant entre múlti­ples pos­si­bi­li­tats: fer fora el seu por­ta­veu, reconèixer que, en efecte, el par­tit no és inde­pen­den­tista, afir­mar que no hi ha cap con­tra­dicció (al cap i a la fi, també hi ha ter­ra­pla­nis­tes), igno­rar-la, etc. El que sí que no pot fer amb hones­te­dat és dir-se inde­pen­den­tista, perquè això palesa una estafa de tri­lers, apro­fi­tats i mili­tants de for­tuna, en espera de càrrecs i diners. Palesa la rea­li­tat.

Pel que fa a la CUP, és gai­rebé impos­si­ble ni tan sols esbri­nar la seva posició cap a la inde­pendència. De fet, és impos­si­ble esbri­nar la seva posició cap a qual­se­vol altra cosa. Sem­bla un par­tit d’adults que es por­ten com en Peter Pan, amb la volu­bi­li­tat de la Cam­pa­neta.

No hi ha, doncs, “par­tits inde­pen­den­tis­tes” a Cata­lu­nya, sinó un sol par­tit inde­pen­den­tista. No cal cer­car la raó d’aquest fet. És un fet. Juntsx­Cat és un par­tit inde­pen­den­tista perquè així ho diu i perquè fa el que diu. Cap dis­sonància cog­ni­tiva, per tant.

Per què es con­ti­nua sen­tint allò de “par­tits inde­pen­den­tis­tes” en totes les tertúlies, infor­ma­tius, arti­cles, edi­to­ri­als, etc. com si fos un altre fet? En rea­li­tat, és una con­signa del par­tit pseu­doin­de­pen­den­tista, ERC; la seva manera de resol­dre la dis­sonància cog­ni­tiva, val a dir, negant de ple la rea­li­tat, el no inde­pen­den­tisme del seu por­ta­veu i la pràctica auto­no­mista del par­tit. Però això és una fal·làcia. No és pos­si­ble negar l’evidència i, al mateix temps, pre­ten­dre que no es fa.

L’evidència és que només hi ha un par­tit inde­pen­den­tista, Juntsx­Cat. Els altres que se’n diuen no ho són, i en el cas d’ERC és més una quinta columna espa­nyola a Cata­lu­nya, llui­tant con­tra la inde­pendència. Això és una evidència i ho sap tot­hom.

Per què es con­ti­nua par­lant de “par­tits inde­pen­den­tis­tes”? Per què ningú no diu que el rei està nu? La teo­ria de l’espi­ral del silenci, de Noe­lle-Neu­mann explica el silenci col·lec­tiu davant una men­tida. ERC ja ha asso­lit en part l’hege­mo­nia que la seva cúpula diri­gent de comu­nis­tes i catòlics espera com­ple­tar con­quis­tant la Gene­ra­li­tat. Els repu­bli­cans con­tro­len l’esfera pública a Cata­lu­nya, tots els mit­jans públics i una part impor­tant dels pri­vats, mit­jançant sub­ven­ci­ons. També un munt d’ins­ti­tu­ci­ons públi­ques i soci­als. Tot això els fa senyors del destí per­so­nal d’innu­me­ra­bles peri­o­dis­tes, opi­na­dors, ter­tu­li­ans, publi­cis­tes, etc. i de les seves car­re­res. Doncs tot­hom repe­teix com hip­no­tit­zat “par­tits inde­pen­den­tis­tes” per no caure en desgràcia d’aquesta colla, molt més interes­sada a des­truir Juntsx­Cat i la llista del MHP Puig­de­mont que a fer la inde­pendència.

Ara bé, com es pot man­te­nir un dis­curs tan ofen­si­va­ment fals com el d’ERC sobre la inde­pendència? Suposo que és un efecte del reco­ne­gut i gai­rebé atàvic cos­tum de la gent de córrer sem­pre en auxili del gua­nya­dor. En donar per feta la seva victòria elec­to­ral en les enques­tes, ERC s’ha fet una imatge del gua­nya­dor a qui tot­hom vol fer cos­tat. Tan­ma­teix, és una imatge en un mirall que es tren­carà en mil tros­sos en les elec­ci­ons.