CREIENTS

Les reli­gi­ons no tenen repre­sen­tants, tenen cre­ients. Aquesta frase de Rai­mon Panikaar m’ha vin­gut al cap quan he lle­git la res­posta que l’arque­bisbe de Bar­ce­lona, Juan José Ome­lla, ha donat a la ger­mana de Jordi Turull sobre per què no ha visi­tat els pre­sos polítics. “Els bis­bes visi­ten les pre­sons de la seva diòcesi”, va res­pon­dre Ome­lla a la carta oberta que Isa­bel Turull va publi­car ara fa uns dies, en què lamen­tava la falta d’impli­cació de l’arque­bis­bat amb la situ­ació dels pre­sos polítics. “No puc visi­tar els pre­sos d’una altra diòcesi”, ha expli­cat Ome­lla, que ha dit que visita regu­lar­ment la presó de Bar­ce­lona. L’única que hi ha a la capi­tal cata­lana és la de Wad-Ras, on hi ha tan­cada l’expre­si­denta del Par­la­ment Carme For­ca­dell. Fonts de l’arque­bis­bat, però, no han con­fir­mat ni des­men­tit que el bisbe hagi anat a veure l’expre­si­denta del Par­la­ment. Com a alt repre­sen­tant religiós, trobo que Ome­lla fa un flac favor als seus cre­ients, inde­pen­dent­ment de la diòcesi a què esti­guin cir­cums­crits. Amb les seves parau­les i la seva acti­tud, que per cert és molt de l’estil del pre­fecte de la província romana de Judea, Ponç Pilat, Ome­lla demos­tra que posa al davant una divisió admi­nis­tra­tiva, política, en aquest cas, eclesiàstica, d’un ter­ri­tori per ren­tar-se’n les mans. S’estima més dei­xar des­em­pa­rats els cre­ients de la religió que ell repre­senta escu­dant-se en un argu­ment tècnic que l’allu­nya defi­ni­ti­va­ment d’aquells que li hau­rien de donar sen­tit pel càrrec que ostenta. Ana­lit­zant la seva res­posta em deixa glaçat el “no puc”. Crec, mon­se­nyor, que no és una qüestió de poder o no, sinó més aviat de voler. De volun­tat. I quan no n’hi ha, de volun­tat, nor­mal­ment no es poden fer gai­res coses, ni tan sols aque­lles que per cari­tat cris­ti­ana us hau­rien de sor­tir per si soles. No és estrany, però. D’un temps cap aquí, el paper de l’Església és ben galdós. En tots els fronts. Perquè en la gestió de la pandèmia també ha tin­gut una presència més aviat de l’estil de l’Espe­rit Sant... Busca’l. I en el debat polític, s’ha pecat de cau­tela, però no els ha cos­tat gens accep­tar men­ti­des fabri­ca­des i enco­ber­tes per l’Estat, perquè hi deuen estar en franca sin­to­nia. Si pre­di­ques­sin més amb l’exem­ple, no els fal­ta­rien els cre­ients.