NO US EN PARLARÉ

Aquesta setmana tacada de roig robí en tots els mapes que reflecteixen la situació europea en relació amb la segona onada de contagis de la covid-19, no us parlaré d’allò que modestament crec que s’ha fet o no s’ha fet bé en un context que sembla abocar-nos a una crisi sanitària, econòmica i fins i tot moral sense precedents.

També aquesta ha estat la setmana en què el Tribunal Superior de Justícia ha condemnat els membres sobiranistes de l’exmesa del Parlament a un any i vuit mesos d’inhabilitació, una condemna amanida amb una multa de 30.000 euros per cap per intentar pal·liar la desobediència. La sentència afecta els i les companyes Anna Simó, Ramona Barrufet, Lluís Corominas i Lluís Guinó i es completa amb l’absolució de la cinquena acusada, la cupaire Mireia Boya. No us parlaré de com el Tribunal Constitucional, amb aquesta sentència, fa evident que està per sobre de tots i de tothom i que als parlaments, que és on resideix la sobirania popular, no s’hi hauria de poder parlar de tot perquè són els tribunals espanyols els que, de facto, estan per sobre de tots i de tothom.

No us parlaré tampoc de l’absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos que hauria de posar contra les cordes els i les (ir)responsables de les condemnes a la presidenta Forcadell, als membres del govern i als Jordis. Sí que recordaré, però, una cita extreta del setmanari periodístic més popular de l’Alacant de preguerra, El Tio Cuc. Republicana, demòcrata i anticlerical, aquesta publicació va exercir entre el 1914 i el 1936 com a portaveu de les classes populars alacantines, i en un article del gener del 1935 que el periodista i doctor en història Manuel Lillo i Usechi ha compartit aquesta setmana a les xarxes deia: “El Tribunal Suprem no ha trobat motiu per processar Azaña i ha manat posar-lo en llibertat després d’haver estat a l’ombra prop de tres mesos. La justícia ha fet justícia. Però la faramalla pandorguera, no esperava que la justícia fera justícia; esperava que a Azaña el fusilaren o el tingueren en presili tota la vida, i, clar al posar-lo en llibertat per no trobar-li delit, estan que tallen claus i per la boca tiren flames de foc.” Com titula el company periodista d’El Temps: absolucions no desitjades (per alguns). 

Sí que us parlaré de cultura i de com aquesta s’obre camí entre tot aquest magma desolador. De com l’activisme és ara més necessari que mai, s’expressi des d’on s’expressi i prioritzi allò que consideri principal en cada moment. N’hem tingut una mostra excel·lent amb la celebració, contra tot pronòstic i amb elements en contra, de la Fira Mediterrània de Manresa, que va començar la sessió de diumenge passat amb la presentació del primer pla d’impuls a la dansa d’arrel que, a manera d’autèntic 360 graus, s’adreça a les entitats de cultura popular que treballen amb la dansa d’arrel tradicional, especialment als esbarts i grups de dansa. Interpel·la, per tant, aquells que miren cap a la tradició i l’expliquen a través de la dansa.

Resulta lícit i fins i tot lògic preguntar-se per què aquest pla d’impuls arriba ara. Els seus promotors, la direcció general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, juntament amb la Fira Mediterrània, diverses agrupacions d’esbarts, la Federació d’Ateneus de Catalunya, experts en comunicació que provenen de l’àmbit tradicional com els responsables del programa Mans (Catalunya Ràdio) i diversos festivals o centres d’exhibició que s’han singularitzat per atendre la dansa tradicional (Dansàneu, Ésdansa, Sismògraf, Mercat de les Flors...), volen fer evident fins a quin punt l’activitat del teixit associatiu ha quedat afectada per la pandèmia. I és precisament amb la voluntat de posar a l’abast del sector eines que es tradueixin en el futur en oportunitats que s’ha accelerat l’articulació i la presentació d’aquest pla, mitjançant el qual el govern i el sector volen generar espais i moments de reflexió per dibuixar nous escenaris i per enfortir i impulsar la dansa d’arrel.

El pla ja fa les primeres passes plantejant acompanyaments específics en cinc àmbits: la formació (que s’adreça als joves dels esbarts i als mestres d’escola), la creació (amb el suport als esbarts per fer un projecte de creació i el seguiment de joves dansaires que vulguin dedicar-se professionalment a la dansa i vulguin treballar creativament amb la tradició, així com amb una nova convocatòria del Premi Delfí Colomé), la participació (acompanyant els esbarts en l’articulació de projectes comunitaris que facilitin que la gent balli), el vincle esbarts-programadors (convocant diverses taules de diàleg amb l’objectiu de trobar les programacions amb més dansa d’arrel) i el vincle esbarts-mitjans de comunicació.

És un primer pas, valent i penso que molt oportú. Com a ballador, coreògraf, director artístic i participant d’aquest sector que, malgrat les dificultats, sé més motivat que mai, me’n sento orgullós i interpel·lat i estic segur que en el futur donarà fruits positius per al conjunt de la cultura del país.