Tribuna republicana
LA TIRANIA PRETORIANA
Fa uns dies, el gobierno espanyol, la colla de titelles que passa per tal, va decretar l’estat d’alarma a tot l’ídem, el cobrefoc, més confinaments i restriccions (distàncies, quantitat de persones, mascaretes obligatòries) i tot això per decret. I per a tothom.
La nit del mateix dia, l’oligarquia espanyola va celebrar un sopar amb 150 convidats high rank, sense distàncies, sense mascaretes amb motiu d’un aniversari d’El Español. L’Íbex 35, la cúpula del poder financer i empresarial del país i els seus afegits, l’exèrcit i l’església. És a dir, veritable gobierno del país, el qui dona les ordres a les mascotes que tingui per al moment a La Moncloa. Són 400 famílies. L’elit del poder. “Quina nit, la d’aquell dia!”
A més dels caps tradicionals, s’hi havien afegit polítics de rellevància, tots els quals havien prohibit al matí per decret el que estaven fent a la nit per pebrots. Fins i tot el ministre de Sanitat, deixant clar d’una vegada per totes que no només no sap res de Sanitat sinó tampoc de política, ni d’ètica elemental, que mana predicar amb l’exemple. Exemple, per cert, a càrrec dels cambrers, que lluïen mascaretes obligats per gent que no les portava. Convé sempre que els servents sàpiguen on és el seu lloc.
Però n’hi ha més. Molt més. Si invertim el trop i ens fixem en el contingut i no en el continent, veurem una significació més profunda de la trobada. Perquè l’ocasió festejava l’aniversari del periòdic de Pedro J. Ramírez, un feixista irredempt que publicava articles als anys “de plomo” (vuitanta) a favor de la guerra bruta contra ETA per tots els mitjans i de la intervenció militar al País Basc. És un bon moment per mostrar adhesió a aquest esperit que ja s’anuncia a la capçalera del periòdic, El Español.
No hi haurà dimissions, ni excuses, ni disculpes, ni “ho sento, no tornarà a passar”. No s’escau. No hi han fet res dolent. I la gent ha d’empassar-se aquesta nova provocació perquè, si no ho fa, es mobilitza la guàrdia pretoriana de l’oligarquia, la Guàrdia Civil. Sí, aquesta que un vídeo recent qualifica d’estat dins l’Estat. Cap mena de dubte, la Guàrdia Civil és un estat dins l’Estat com també ho són l’exèrcit i l’Església. Amb l’afegit de la judicatura, aquests tres guerrers són quatre, com els tres mosqueters. Les quatre potes que van sostenir la dictadura de l’invicte i avui són el suport de la tirania de l’Íbex 35, una tirania exercida a través de la guàrdia del pretori que pot actuar com a tropa d’assalt perquè disposa d’armament lleuger de campanya. És un cos nominalment civil i realment militar al qual Franco va recórrer per combatre les guerrilles sense emprar l’exèrcit. És un estat dins l’Estat i un exèrcit dins l’exèrcit. Realment perillós.
El fet que els superiors del cos, gent com ara Pérez de los Cobos i Baena (a) Tácito, semblin trets d’una pel·lícula de Berlanga, d’un còmic de Tintín a Carpetovetònia, o del sergent Arensivia, no resta una mica de perillositat a la situació. De vegades, les grans catàstrofes van ser obra d’al·lucinats, com Hitler. El fet que el jutge, a qui se suposa un cervell una mica superior al de l’homínid, doni crèdit a la faula russa, el posa a l’altura de María Teresa de Cospedal, convençuda que el MHP Puigdemont era en realitat l’agent rus Cipollino.
Perquè l’alarmant no és que aquest parell d’alienats (o algú altre del mateix caire) volgués encetar un conflicte internacional; l’alarmant és que cregués que podria fer-ho i que el jutge hi doni crèdit i faci un relat de suposicions tret d’una història de pulp fiction. La divertida nota de l’ambaixada russa, mostra del millor sentit de l’humor rus, a l’estil de Maiakovski o Bulgakov, és l’avanç del riure universal, pantagruèlic que saluda cada pas d’Espanya cap a l’implosió per ridícul.
Ridícul o no ridícul, cal no oblidar que el cos “benemèrit” hi és i, encara que dirigit per obnubilats (o precisament per això), té la força d’un Sturmabteilung i la mateixa funció política i bèl·lica que els nazis o la guàrdia del pretori. Els que es prevalen de la guàrdia pretoriana faran bé recordant que, quan el pretori s’autonomitzava, no només protegia els emperadors; també els assassinava.
