LA CATALUNYA NORD, INDRETS DE MEMÒRIA

Aquests dies es compleixen tres anys del cessament fulminant del govern del 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per aplicació il·legítima de l’article 155 de la Constitució espanyola com a resposta estèril a la celebració del referèndum de l’1-O. Les famílies dels presos polítics, ara aplegades sota el paraigua de l’Associació Catalana pels Drets Civils, han recordat aquests dies els tres anys d’exili dels polítics independentistes, i han viralitzat un vídeo titulat Tres anys d’exili, tres anys de lluita, tres anys de persistència que dona veu a les víctimes de la repressió, que són també els familiars dels que vam protagonitzar l’envestida amb l’Estat ( https://twitter.com/ACDretsCivils/status/1322077182617964544/video/1).

Atès que aquest 7 de novembre se celebra igualment la Diada de la Catalunya Nord he cregut interessant resseguir els vincles culturals, històrics i emocionals, d’autèntica proximitat i empatia, que uneixen catalans d’una i d’altra banda dels Pirineus. I és que cada 7 de novembre es commemora la partició de Catalunya i l’annexió de l’actual Catalunya Nord a França en virtut del Tractat dels Pirineus (1659). Anualment, en el context d’aquesta diada, el cap de setmana coincidint amb la festivitat (enguany, s’escau aquest en què som: 6, 7 i 8 de novembre), tenen lloc diversos esdeveniments de caràcter festiu i reivindicatiu, entre els quals destaca una manifestació a Perpinyà i la cloenda del Correllengua. Aquest 2020 la covid-19 ha afectat de ple la celebració d’aquests actes, com no podia ser d’una altra manera si tenim present la virulència d’aquesta segona onada pandèmica, en especial al continent europeu.

No obstant això, i a títol personal, he tingut el goig de participar en un  acte previ –l’Hora Solidària– que també ha passat de presencial a telemàtic. Actes que em permeten escoltar el testimoni i les inquietuds de les persones de la Catalunya Nord que han tingut, també en la nostra història recent, un rol protagonista. Escoltar, debatre... aprendre.

I és que l’actitud que les amistats catalanes del nord han demostrat tenir en relació amb un pilar tan determinant en l’articulació i el desenvolupament de les democràcies del segle XXI com és la memòria històrica (ara en diuen democràtica) resulta envejable. Si no, vegis la relació exhaustiva de llocs de memòria imprescindibles que tenen indexats i plantejats a manera d’autèntiques rutes i que en uns temps en què sembla que caldrà donar prioritat al turisme de proximitat, ben bé podrien resultar una alternativa atractiva i d’interès general per als catalans del sud. Us n’enumero alguns de destacats, com els passos fronterers que van creuar prop de mig milió de republicans espanyols l’hivern –gèlid, com encara recorden alguns testimonis vius– del 1939. Em refereixo a indrets com Prats de Molló, Costoja, Morellàs, el Pertús, Banyuls de la Marenda i Cervera de la Marenda. Les rutes que us comento també inclouen llocs anomenats de trànsit com Arles de Tec i de nou Cervera, llocs d’internament com Argelers de la Marenda, Rivesaltes i Cotlliure, llocs d’acollida com Elna i indrets per al record com Sant Llorenç de Cerdans amb un projecte museogràfic molt interessant a recer de la Casa del Patrimoni i de la Memòria André Abet.

Molt modestament, però amb el mateix esperit de preservació de la memòria històrica, des del Departament de Cultura del govern de Catalunya hem impulsat un programa titulat Música i exili que precisament obríem amb un record a l’activista i cantautora Teresa Rebull. La seva biografia (i personalitat única, si no la coneixeu, us convido a invertir-hi una estona perquè resulta impressionant la força tan enorme que habitava en un cos tan petit) ens situa en alguns d’aquests paratges, molt particularment a Banyuls de la Marenda, on va morir l’abril del 2015, envoltada de quadres i de records d’exili. La Teresa i les Tereses que van transitar per aquestes terres són també la nostra memòria.