EL CATALÀ: EL JÒQUER DELS INÚTILS

Em permetreu que faci esment d’una anècdota familiar a manera d’introducció d’aquest article i que, personalment, em va servir per tornar a constatar la complexitat del dia a dia d’un país sense estat com és el nostre. Degut a les darreres mesures adoptades pel govern en la gestió de la covid, ja sabeu que no es permeten les classes presencials extraescolars, que, en tot cas, han passat a realitzar-se en línia. Doncs bé, la setmana passada la nostra neta estava fent la seva classe de guitarra a la seva habitació, davant de l’ordinador. Vaig entrar-hi per deixar-li un vas d’aigua, en el moment en què el professor li feia esment de com havia de situar els dits. Per la pantalla vaig veure la cara del professor. Era un noi que passava de llarg els quaranta anys i que, nascut o no a Catalunya, s’expressava en llengua castellana. La meva neta fa sis mesos que n’ha complert vuit. Vuit anys, l’alumna, davant dels quaranta i molts del professor. Ja podeu endevinar qui dels dos va canviar d’idioma, oi? És clar, la meva neta. Vuit anys enfront quaranta i molts. Em va sorprendre el domini de la llengua castellana de la meva neta, emprant en cada moment les paraules adequades del llenguatge musical, pronunciant “becuadro” amb la mateixa facilitat amb què pronuncia “becaire”. El professor en qüestió diuen que és un crac de la guitarra però, renoi, no hi ha dubte que és la prova del cotó, una de tantes, que ensorra les teories malèvoles d’aquells que tornen a posar el dit a l’ull a la nostra llengua amb mentides i falsedats amb l’únic propòsit d’anorrear una llengua a la qual, com la cera tova, ja se li comencen a notar totes les ditades. La meva neta, deixeu-me que en presumeixi, és poliglota. Parla amb total fluïdesa el català, el castellà i l’anglès i entén el xinès. Aquest és el present i el futur. Anorrear una llengua, com ha pretès en les seves piulades a Twitter el ministre de Cultura espanyol, Rodríguez Uribes, en què defensa obertament, pobre ignorant, que el català i el “valencià” (?) són dues llengües diferents, és la perversitat malaia que persegueix les llengües minoritzades. Per aquesta mateixa regla de tres li podria dir, a l’analfabet en qüestió, que el que parlava el professor de guitarra ara no sé si era castellà, andalús, extremeny, murcià, mexicà, argentí, madrileny i així anar fent amb l’estupidesa mesetària.