CONTRA LA PRECARITZACIÓ

Aquesta setmana s’ha presentat de manera telemàtica l’“Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts” que elabora el CoNCA, amb unes xifres que no per previsibles deixen de resultar alarmants. És el primer informe elaborat pel nou plenari que encapçala la poeta i amiga Vinyet Panyella, i el novè dut a terme per l’ens que de forma preceptiva també l’ha de lliurar anualment al Parlament de Catalunya i de manera prèvia a la seva presentació pública el va compartir amb la consellera de Cultura, Àngels Ponsa.

Celebro, d’entrada, que aquesta nova etapa hagi sumat una perspectiva més pròxima a l’auditoria del sector cultural que al compendi i l’anàlisi de les xifres. S’intueix, per tant, un canvi estratègic i operatiu que prioritza la reflexió i l’anàlisi del mandat legislatiu i de la seva pròpia trajectòria, amb una mirada a mitjà termini, a cinc anys vista, que permeti assolir si més no una part dels objectius que el mateix procés de reflexió permeti aflorar.

Amb tot, allò que denuncia el document és realment greu. No per intuïdes –tant les xifres com les mateixes conclusions de l’informe– deixen d’impactar-nos. Per a mi, el més greu continua sent l’enorme, profunda i sistèmica precarització del sector cultural, entès des d’una perspectiva àmplia, polièdrica. Ho dic amb la certesa de saber aquesta preocupació compartida amb la consellera Ponsa, que batalla d’una manera ferma i convençuda al costat del sector per equiparar la despesa cultural per habitant i any a xifres pròpies dels qui lideren les estadístiques europees –i, per tant, lluny dels indicadors actuals–. Els membres d’Actua Cultura, la plataforma que reclama el 2% del pressupost de la Generalitat destinat a la Cultura, fan bona feina i són aliats imprescindibles en aquest camí, però queda clar que cal un gran pacte per a la cultura –quan no directament una llei de la cultura– que faciliti l’obtenció d’aquest objectiu prioritari i de mínims.

Hi ha una altra qüestió de les moltes sobre les quals l’informe posa el focus i és la perspectiva de gènere. No vull deixar passar l’oportunitat de demanar-vos que marquem en el calendari el proper 25 de novembre, que és el Dia Internacional contra les Violències Masclistes. Les dones estan patint com pocs altres col·lectius els efectes devastadors de la pandèmia, i arrosseguen un històric de discriminació i càstig salarial que fa més necessària que mai la visibilització de les seves demandes. En aquest sentit, les cadenes feministes que tindran lloc aquest diumenge 22 de novembre a les 12 h a la capital catalana, a Barcelona, són una manera de fer-les ben presents en una reivindicació que evidentment han adaptat al context de pandèmia i que es desenvoluparà seguint les mesures de seguretat pertinents.

Si l’any passat parlàvem de la dimensió social de la cultura i l’any anterior es posava l’accent en les polítiques públiques, sembla evident que la pandèmia ha vingut també a regirar l’enfocament i les emergències del sector cultural. Diu Panyella en el pòrtic de l’informe: “En tant que la cultura és un bé necessari i social destinat a la totalitat de la població, aquesta esdevé subjecte de drets culturals que cal reconèixer i determinar més enllà del principi general d’accés.” I aquí és on cal aturar-nos de nou. Els drets culturals són drets universals, i com a tals ens han d’ocupar i preocupar i hem d’atorgar-los l’atenció que mereixen. Això vol dir també (o principalment) que han d’estar blindats en els pressupostos dels governs, de tots els governs.

Tota la resta és parlar per parlar, és posar un pedaç, és anar tirant... Les polítiques es tradueixen en inversions i partides en els pressupostos dels governs. Mentre no siguem capaços d’atacar d’arrel aquesta qüestió (és a dir, d’erradicar la precarització que arrossega el sector cultural), no ens en sortirem.

Tenim una nova oportunitat amb la perspectiva d’una legislatura que defugi el soroll permanent i posi tot l’esforç i tots els recursos necessaris destinats a una ciutadania que ens reclama, més que mai, estar a l’altura.