NO ELS FALLEM, NO DEFALLIM

Per una qüestió de pura coin­cidència he visi­tat la presó de Lle­do­ners just la set­mana que el nou cop de maça del Tri­bu­nal Suprem ha recon­fir­mat el segrest (suposo que ja no queda cap marge de dubte per qua­li­fi­car-ho així) dels pre­sos polítics inde­pen­den­tis­tes. Hi tenia hora per entre­vis­tar Jordi Sànchez i hi he pogut salu­dar breu­ment algun altre dels repre­sa­li­ats. La meva per­cepció hau­ria de ser molt equi­vo­cada per fal­tar a la veri­tat si dic que els he vist forts. Tan forts, natu­ral­ment, com poden estar unes per­so­nes sot­me­ses a una injustícia tan gran d’una manera tan dila­tada i arbitrària. Eren cons­ci­ents que la reso­lució de la colla de Marc­hena ani­ria com ha anat.

La qüestió relle­vant, per tant, és si estem prou forts nosal­tres, els inde­pen­den­tis­tes que estem a fora i que tenim les urnes a les envis­tes. Perquè el futur dels pre­sos en par­ti­cu­lar i del pro­jecte inde­pen­den­tista en gene­ral depèn de la robus­tesa que con­tinuï mos­trant el movi­ment. Ja hem vist que gua­nyar no és con­dició sufi­ci­ent, però és con­dició necessària.

Entre la frus­tració política i els efec­tes de la pandèmia, tan­ma­teix, en l’ambi­ent hi suren uns peri­llo­sos aires de des­mo­bi­lit­zació, per la banda baixa, i de pica­ba­ra­lla caïnita, per la banda més vis­ce­ral. Fent un cop d’ull a les xar­xes, a més, veiem que al cos­tat dels par­tits més majo­ri­ta­ris com Junts, Esquerra i la CUP, comen­cen a flo­rir o a revis­co­lar movi­ments més o menys gru­pus­cu­lars. Des del PDe­CAT i el Par­tit Naci­o­na­lista de Cata­lu­nya fins a Primàries i Força Cata­lu­nya. Alguns són resi­du­als; d’altres amb més con­sistència i estruc­tura, poden ser con­si­de­rats inde­pen­den­tis­tes si som gene­ro­sos amb els mar­ges del con­cepte. Segur que me’n deixo algun. Tots com­pe­tint entre si i tots pre­pa­rats per dis­per­sar el vot en un moment en què cal que tots els suports comp­tin i siguin visi­bles i cohe­si­o­nats al màxim al Par­la­ment. Per asso­lir la inde­pendència de Cata­lu­nya no calen pas gai­res par­tits inde­pen­den­tis­tes, sinó molts inde­pen­den­tis­tes. I ben orga­nit­zats. No dila­pi­dem el capi­tal polític acu­mu­lat que­dant-nos a casa quan hi hagi elec­ci­ons. Ni repre­nent la vella estratègia dels que només saben viure divi­dint-se. Per a això ja hi ha les ame­bes. Per aquest motiu, farien molt bé de refle­xi­o­nar pro­fun­da­ment tots aquells que es pen­sen que per obte­nir la inde­pendència, en comp­tes de cohesió i aritmètica par­la­mentària, el que compta és divi­dir i sub­di­vi­dir pul·lulant pel país del tants caps tants bar­rets. Amb aquests amics de la pàtria, l’única feina que té l’ene­mic és, com fa el TS, anar humi­li­ant-nos.