CASA MEVA ÉS CASA VOSTRA

(...) si és que

hi ha... cases d’algú,

que diu la cançó d’en Sisa. Aquesta setmana el periodista Xevi Xirgo ha publicat un article extens i molt ben documentat a El Punt Avui que fa referència a l’adquisició per part d’un empresari privat de la casa del president Macià a Prats de Molló. La notícia em permet no tant parlar del present i del futur d’aquesta casa, ara garantits gràcies a l’acció de la societat civil, sinó d’allò que significa des d’un punt de vista històric i emocional la Vil·la Denise.

Sobre els fets de Prats de Molló també us recomano un article publicat a Sàpiens que reconstrueix l’intent d’alliberament armat de Catalunya dirigit per Francesc Macià i membres d’Estat Català. És en aquest article al qual em remeto per recuperar la cronologia dels fets ocorreguts la tardor del 1926, concretament durant els dies 30 d’octubre i 1 de novembre. Els soldats de Macià van ser cridats a presentar-se a Prats de Molló, on el mateix Macià i el seu home de confiança (de qui us he parlat reiteradament en aquestes pàgines i per qui sento entre fascinació i proximitat), Ventura Gassol, preparaven l’operació. Ho feien en una torre amagada al bosc, la Vil·la Denise, i és precisament des d’aquest indret des d’on, l’alba del dia 4 de novembre, els enllaços van sortir per anar a buscar els grups de joves que es van unir a la revolta amb l’objectiu d’arribar fins a Barcelona.

És sabut que les coses no van sortir bé: la gendarmeria va encerclar l’estació de Perpinyà i es van produir desenes de detencions als afores de Prats de Molló. Entre els detinguts, el mateix Macià. La majoria van ser expulsats a França, però una vintena de persones, considerades instigadores de l’operació, van respondre davant la justícia. Entre elles, l’Avi. El seu judici va començar el 21 de gener del 1927.

Si bé, com indica Xirgo, els fets de Prats de Molló troben en Vil·la Denise un autèntic símbol en tant que hi situen “l’estat major” del 122è president de la Generalitat, no és menys cert que la propietat es trobava en l’actualitat pràcticament abandonada (de fet, estava en venda des de feia anys). La finca de 240 m² i sis habitacions està envoltada d’un jardí amb una caseta de fusta i, important, un bosc propi –com relatàvem anteriorment–. Una altra de les curiositats d’aquesta història, que també recull el periodista en la seva crònica, recorda que al pis de dalt de la casa hi havia el dormitori on aquell fatídic 4 de novembre del 1926 l’Avi va ser detingut precisament després que un espia de Mussolini, Riccioti Garibaldi, actués com a delator de l’operació davant les autoritats espanyoles.

De pel·lícula és poc, si no fos que els fets i les maneres recorden molt experiències viscudes en temps recents.

Superada la visió de la Vil·la com a icona d’aquella operació d’alliberament fallit (que, això sí, va significar una acció de propaganda sense precedents en l’època favorable als interessos del president Macià), l’actualitat ens permet dibuixar un futur prometedor per a aquesta propietat que, com recorda l’historiador i director de l’oficina del 130è president de la Generalitat (per als qui s’hagin perdut en el recompte, Carles Puigdemont), cal ser entesa com a patrimoni i nexe d’unió entre els catalans del nord i del sud.

He compartit també amb anterioritat la importància del patrimoni material i immaterial en la construcció de les societats contemporànies. Quan hi ha un atac explícit contra el patrimoni, s’ataca la societat a la qual es vincula i aquesta reacciona gairebé sempre amb contundència (em sembla escaient recordar-ho tres anys després de l’espoli del Museu de Lleida). Iniciatives com les que puguin vincular-se a la Vil·la Denise (@AssocCasaMacia) estic segur que serviran per reforçar vincles entre catalans, al marge de les fronteres administratives i polítiques. Uns llaços que també veuran en l’assemblea de càrrecs electes del Consell per la República que tindrà lloc aquest mateix dissabte, entre Barcelona i Brussel·les, una nova acció per seguir donant compliment al nostre compromís democràtic amb el mandat de l’1-O.

Salut i República, ara més que mai.