Si el 2020 hagués estat un any normal, el primer article del 2021 ben bé podria servir per fer balanç d’allò que, amb més o menys encert i capacitat, haguéssim estat capaços de tirar endavant. Si tenim present que ens trobem també en un final d’etapa, atès que ha conclòs la dotzena legislatura del Parlament de Catalunya i hi ha unes eleccions convocades per al 14 de febrer, les més incertes en molts sentits de la nostra història recent, aquesta valoració resultaria més escaient que mai.

Amb tot, plantejar aquesta retrospectiva en les condicions en què ens trobem i encara donant voltes a allò que he pogut seguir de la roda de premsa–compareixença també de balanç de l’any del president espanyol, Pedro Sánchez, em resulta si més no contradictori. D’una banda, pels paràmetres amb què cal mesurar un 2020 que s’ha escolat marcat absolutament per la crisi sanitària i ja també social i econòmica causades per la pandèmia del coronavirus. D’una altra banda, perquè, si som capaços d’obrir l’objectiu i allunyar-nos d’una realitat que fa només uns mesos hauríem definit amb tota probabilitat com a distòpica, els fets indiquen que el nostre futur immediat el marquen unes molt poques certeses i uns reptes majúsculs.

Diu Sánchez amb un fil de veu nerviós que amb relació a Catalunya les parts, totes, han comès errors i que ell i el seu govern de coalició són partidaris de la reconciliació. Fent-ho, una part considerable de la seva parròquia política i mediàtica respira alleugerida. Igualment, una part substancial de persones a Catalunya, algunes d’elles estratègicament situades en posicions hegemòniques i de poder en els mitjans de comunicació i llocs de presa de decisió política, es mostren satisfetes davant aquest anunci amb tics propis de colonialisme ranci i exerceixen a manera d’altaveu a l’anunci implícit d’un indult que només serà si els interessos electorals i les enquestes ho suporten.

Em permetreu que el meu escepticisme en la matèria sigui no gran, no; enorme. Ho és perquè els fets, encara avui, treballen en direcció contrària a aquest tarannà de pretesa bonhomia. Ho és perquè el 7 de gener tornaré a comparèixer davant la justícia belga per conèixer si el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les confirma el rebuig de l’euroordre emesa pel Tribunal Suprem espanyol amb l’objectiu d’extradir-me per l’1-O. Ho és perquè aquest final d’any, malgrat tot, també ens ha regalat noves resolucions judicials en matèries ja conegudes com ara Sixena en la línia del jutge de Barbastre que obliga el Museu de Lleida a desprendre’s sense una sentència ferma de 111 peces abans del 15 de febrer vinent. La realitat, una altra vegada, es mostra més tossuda que nosaltres. Els presos i preses, en una situació pitjor que mai. L’exili, centrat a reconstruir una unitat d’acció de l’independentisme que sembla impossible ni tan sols de projectar a Catalunya i que es tradueix en un nou full de ruta destinat a recuperar la iniciativa i descongelar la independència proclamada unilateralment el 2017. I, mentrestant, centenars quan no directament milers de persones patint la repressió. Persones per les quals sovint som incapaços de moure un dit per desgast, per desconeixement, per sensació de malbaratament de l’acció feta fins ara.

Tot i aquest panorama, em resisteixo al derrotisme i penso que ens cal treure forces d’allà on d’entrada podríem pensar que no n’hi ha per obrir un nou any, una nova etapa i assumir nous compromisos. Les eleccions són sempre una oportunitat per escoltar, per saber allò que la ciutadania considera central, allò que vol prioritzar. També aquesta vegada, malgrat l’entorn enrarit, són també la millor manera –en paraules del 130è president, Carles Puigdemont– de “desbordar democràticament” l’Estat espanyol si les forces independentistes aconseguim superar el 50% dels vots el 14-F i, sobretot, si tenim capacitat d’administrar amb intel·ligència i lleialtat a la ciutadania el resultat de la votació.

Ens cal superar la retòrica dels dies històrics i treballar per l’ara i per l’avui, que és la millor manera de treballar pel demà. És en aquest camí on ens trobarem i per fer-ho ens cal més que mai cuidar i cuidar-nos, estimar i estimar-nos. En definitiva, mirar-nos al mirall per blindar la nostra capacitat individual i col·lectiva de treballar a favor de la construcció d’una República Catalana més necessària que mai. Salut i bon any a tothom.