MIRAR-NOS AL MIRALL

Si el 2020 hagués estat un any nor­mal, el pri­mer arti­cle del 2021 ben bé podria ser­vir per fer balanç d’allò que, amb més o menys encert i capa­ci­tat, haguéssim estat capaços de tirar enda­vant. Si tenim pre­sent que ens tro­bem també en un final d’etapa, atès que ha conclòs la dot­zena legis­la­tura del Par­la­ment de Cata­lu­nya i hi ha unes elec­ci­ons con­vo­ca­des per al 14 de febrer, les més incer­tes en molts sen­tits de la nos­tra història recent, aquesta valo­ració resul­ta­ria més esca­ient que mai.

Amb tot, plan­te­jar aquesta retros­pec­tiva en les con­di­ci­ons en què ens tro­bem i encara donant vol­tes a allò que he pogut seguir de la roda de premsa–com­pa­rei­xença també de balanç de l’any del pre­si­dent espa­nyol, Pedro Sánchez, em resulta si més no con­tra­dic­tori. D’una banda, pels paràmetres amb què cal mesu­rar un 2020 que s’ha esco­lat mar­cat abso­lu­ta­ment per la crisi sanitària i ja també social i econòmica cau­sa­des per la pandèmia del coro­na­vi­rus. D’una altra banda, perquè, si som capaços d’obrir l’objec­tiu i allu­nyar-nos d’una rea­li­tat que fa només uns mesos hauríem defi­nit amb tota pro­ba­bi­li­tat com a distòpica, els fets indi­quen que el nos­tre futur imme­diat el mar­quen unes molt poques cer­te­ses i uns rep­tes majúsculs.

Diu Sánchez amb un fil de veu nerviós que amb relació a Cata­lu­nya les parts, totes, han comès errors i que ell i el seu govern de coa­lició són par­ti­da­ris de la recon­ci­li­ació. Fent-ho, una part con­si­de­ra­ble de la seva parròquia política i mediàtica res­pira alleu­ge­rida. Igual­ment, una part subs­tan­cial de per­so­nes a Cata­lu­nya, algu­nes d’elles estratègica­ment situ­a­des en posi­ci­ons hegemòniques i de poder en els mit­jans de comu­ni­cació i llocs de presa de decisió política, es mos­tren satis­fe­tes davant aquest anunci amb tics pro­pis de colo­ni­a­lisme ranci i exer­cei­xen a manera d’alta­veu a l’anunci implícit d’un indult que només serà si els interes­sos elec­to­rals i les enques­tes ho supor­ten.

Em per­me­treu que el meu escep­ti­cisme en la matèria sigui no gran, no; enorme. Ho és perquè els fets, encara avui, tre­ba­llen en direcció contrària a aquest tarannà de pre­tesa bon­ho­mia. Ho és perquè el 7 de gener tor­naré a com­parèixer davant la justícia belga per conèixer si el Tri­bu­nal d’Apel·lació de Brus­sel·les con­firma el rebuig de l’euro­or­dre emesa pel Tri­bu­nal Suprem espa­nyol amb l’objec­tiu d’extra­dir-me per l’1-O. Ho és perquè aquest final d’any, mal­grat tot, també ens ha rega­lat noves reso­lu­ci­ons judi­ci­als en matèries ja cone­gu­des com ara Sixena en la línia del jutge de Bar­bas­tre que obliga el Museu de Lleida a des­pren­dre’s sense una sentència ferma de 111 peces abans del 15 de febrer vinent. La rea­li­tat, una altra vegada, es mos­tra més tos­suda que nosal­tres. Els pre­sos i pre­ses, en una situ­ació pit­jor que mai. L’exili, cen­trat a recons­truir una uni­tat d’acció de l’inde­pen­den­tisme que sem­bla impos­si­ble ni tan sols de pro­jec­tar a Cata­lu­nya i que es tra­du­eix en un nou full de ruta des­ti­nat a recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva i des­con­ge­lar la inde­pendència pro­cla­mada uni­la­te­ral­ment el 2017. I, men­tres­tant, cen­te­nars quan no direc­ta­ment milers de per­so­nes patint la repressió. Per­so­nes per les quals sovint som incapaços de moure un dit per des­gast, per des­co­nei­xe­ment, per sen­sació de mal­ba­ra­ta­ment de l’acció feta fins ara.

Tot i aquest pano­rama, em resis­teixo al der­ro­tisme i penso que ens cal treure for­ces d’allà on d’entrada podríem pen­sar que no n’hi ha per obrir un nou any, una nova etapa i assu­mir nous com­pro­mi­sos. Les elec­ci­ons són sem­pre una opor­tu­ni­tat per escol­tar, per saber allò que la ciu­ta­da­nia con­si­dera cen­tral, allò que vol pri­o­rit­zar. També aquesta vegada, mal­grat l’entorn enra­rit, són també la millor manera –en parau­les del 130è pre­si­dent, Car­les Puig­de­mont– de “des­bor­dar democràtica­ment” l’Estat espa­nyol si les for­ces inde­pen­den­tis­tes acon­se­guim superar el 50% dels vots el 14-F i, sobre­tot, si tenim capa­ci­tat d’admi­nis­trar amb intel·ligència i lle­ial­tat a la ciu­ta­da­nia el resul­tat de la votació.

Ens cal superar la retòrica dels dies històrics i tre­ba­llar per l’ara i per l’avui, que és la millor manera de tre­ba­llar pel demà. És en aquest camí on ens tro­ba­rem i per fer-ho ens cal més que mai cui­dar i cui­dar-nos, esti­mar i esti­mar-nos. En defi­ni­tiva, mirar-nos al mirall per blin­dar la nos­tra capa­ci­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva de tre­ba­llar a favor de la cons­trucció d’una República Cata­lana més necessària que mai. Salut i bon any a tot­hom.