DE QUÈ DEPENDRÀ LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA?

Malgrat que força indicadors que mesuren el grau d’intensitat de la segona onada de la covid-19 estan disparats, diversos països europeus, gràcies a l’arribada de les vacunes, ja vaticinen la recuperació econòmica aquest mateix any. Certament, alguns socis comunitaris centreuropeus poden estar en condicions de deixar enrere la recessió, però l’Estat espanyol segurament s’ho haurà de mirar des de lluny, entre altres coses perquè la situació de l’economia abans de la pandèmia ja mostrava diversos signes de feblesa. Però no només això, sinó que el model econòmic i certs vicis històrics assenyalen de ple que la recuperació de l’economia catalana i de l’Estat espanyol no es començarà a notar fins al 2022.

Que aquesta recuperació es faci evident dependrà de diversos factors, com ara que millori la crisi sanitària amb una bona gestió i una excel·lent organització i planificació per injectar les vacunes amb rapidesa. Després, caldrà que hi hagi més suport econòmic per als autònoms i les empreses perquè si no, moltes es veuran obligades a tancar les portes. També serà essencial que el clima polític i social no salti pels aires, ja que llavors encara seria més difícil accelerar cap a l’estabilitat econòmica.

Aquests factors que haurien d’avançar amb naturalitat no seran suficients per activar la recuperació, perquè el problema de l’Estat espanyol és el mateix model econòmic. No és suficient dir que quan s’acabi la crisi sanitària ja es resoldrà automàticament l’economia. Primer de tot, cal recordar que a l’inici del 2020, abans de l’arribada de la pandèmia, ja hi havia símptomes d’esgotament després d’uns anys de creixement. Però el més greu és que hi ha uns mals endèmics ancorats en un passat immemorial.

La baixa productivitat és un dels aspectes més greus de l’economia espanyola. Hi ha algunes zones de l’Estat que aproven amb nota i d’altres que suspenen estrepitosament. L’altre punt nefast és l’alt nivell de frau i d’elusió fiscal, que duplica el de la Unió Europea. També es podria parlar del sistema administratiu regional que opera a l’Estat espanyol, ja que gairebé només tres o quatre comunitats autònomes suporten la resta de regions. Un aspecte molt greu –que ens allunya molt dels socis comunitaris– és l’alta taxa d’inactivitat. De fet, es podria parlar de l’elevat percentatge d’aturats, que sobrepassa el 16% a l’Estat, per no parlar de la dramàtica desocupació juvenil, una de les més altes del continent. I des d’un vesant més de casa nostra, el dèficit fiscal català respecte al de l’Estat espanyol, ja que any rere any marxen entre 14.000 i 16.000 milions d’euros que ja no tornen en forma d’inversions. I finalment, es podria parlar del deute públic imparable; certament, els països es poden endeutar mentre duri la crisi sanitària, però costarà molt poder eixugar aquestes partides en el futur. Per això és urgent posar en marxa un pla i que els inversors el vegin raonable. Pensem que gran part del deute públic espanyol està en mans d’estrangers. El BCE en controla al voltant del 30%. I quan aquesta institució financera digui prou, llavors hi haurà un problema greu.

Davant d’aquest panorama incert es fa molt difícil tornar a la normalitat econòmica, malgrat que hi hagi una certa recuperació al llarg del 2022. Què caldria fer per assegurar el futur? Doncs moltes coses. Millorar la productivitat, erradicar d’una vegada l’economia submergida –que ja se situa entre un 15 i un 25% del PIB–, diversificar l’economia i no dependre tant del turisme i del lleure –per molt important i benvolguts que siguin– i fer una aposta decidida per l’economia productiva, les empreses tecnològiques, les start-ups i la innovació. També serà clau la distribució de manera correcta i justa dels fons de recuperació europeus que aviat arribaran.