ELECCIONS ‘VINTAGE’

“Puc fer paga­ments per inter­net, que és més deli­cat. Puc lli­gar per inter­net, que és més per­so­nal. Puc tre­ba­llar per inter­net, que és més difícil. Però no puc votar per inter­net, que és més impor­tant.” La frase ante­rior no és meva sinó del senyor Ramon Par­dina, a qui no conec de res però que té un compte a can Twit­ter d’on he extret les seves parau­les. Una reflexió interes­sant en aquests dies d’incer­tesa elec­to­ral, com també ho és l’opor­tuníssim repor­tatge que escriu la peri­o­dista Adela Genís en el número d’avui sobre la casuística de la implan­tació del vot electrònic en dife­rents països del món entre els quals, dis­sor­ta­da­ment, no hi ha Cata­lu­nya ni, de moment, hi és espe­rada.

Un sis­tema elec­to­ral digi­ta­lit­zat no és cap solució màgica per a la par­ti­ci­pació ni, encara menys, no pot ser un pegat per a una difi­cul­tat de mobi­li­tat ciu­ta­dana con­jun­tu­ral. Ara bé, no plan­te­jar-ne seri­o­sa­ment el desen­vo­lu­pa­ment i la implan­tació és un frau a la ciu­ta­da­nia. Com passa amb tota nove­tat tec­nològica, el vot electrònic té un marge de millora i un des­ple­ga­ment inde­fec­ti­ble­ment basat en el sis­tema de prova-error que, trac­tant-se d’un mate­rial tan sen­si­ble com la volun­tat popu­lar, ha obli­gat alguns països a fer marxa enrere o a prac­ti­car gira­gon­ses més pro­nun­ci­a­des de les pre­vis­tes ini­ci­al­ment.

En tot cas, és indis­cu­ti­ble que cal avançar en la matèria i amb aquest objec­tiu cal vèncer dos ene­mics pode­ro­sos. El pri­mer és l’Estat espa­nyol, refrac­tari a la moder­ni­tat democràtica en gene­ral i a l’elec­to­ral en par­ti­cu­lar. Una com­bi­nació letal que ha permès adul­te­rar els resul­tats de les últi­mes elec­ci­ons a Cata­lu­nya impe­dint la inves­ti­dura telemàtica del can­di­dat Puig­de­mont. Resulta curiós que aquells que per qüesti­ons d’higi­ene democràtica posen en dubte la con­veniència d’ajor­nar unes elec­ci­ons siguin els matei­xos que han abo­nat el cop d’estat polític del 155 i el rei­te­rat poti­neig judi­cial poste­rior que ha impe­dit inves­tir fins a tres can­di­dats i n’han des­tituït un altre mani­pu­lant, ter­gi­ver­sant i blo­que­jant la decisió de les urnes.

El segon ene­mic és la inca­pa­ci­tat d’haver-nos dotat d’un règim elec­to­ral propi, que per­me­tria explo­rar a fons ter­ri­to­ris com el de la digi­ta­lit­zació. Massa pors, massa càlcul par­ti­dista, massa poca con­fiança en el cri­teri dels ciu­ta­dans llas­ten el desen­vo­lu­pa­ment de l’eina fona­men­tal per deci­dir el futur naci­o­nal. D’acord, si al Gran Germà espa­nyol la nor­ma­tiva no li fa el pes, en faran xixi­nes. Però que després de qua­ranta anys no ho haguem ni inten­tat no ens deixa gaire ben situ­ats. No podem con­ti­nuar dis­se­nyant política­ment el segle XXI amb elec­ci­ons del segle XX.