EL CEMENTIRI DELS JANS

Hi dec haver passat centenars de vegades al llarg dels anys, potser algun miler i tot, per davant del 26 de Rafael Casanova, el passeig que voreja la costa entre les platges del Miracle i l’Arrabassada. I el mateix es pot dir dels molts tarragonins que, cada dia, sovintegen aquesta via privilegiada per als que surten a córrer o a caminar, en solitud o en companyia, a molts dels quals els passa desapercebut l’interior que, plàcidament, s’amaga rere el mur exterior i, doncs, desconeixen del tot quin tresor s’hi conserva. Sempre que, atret per la curiositat, havia intentat guaitar-hi dintre, a través de l’alta porta de ferro forjat que protegeix el recinte del carrer i de les presències hostils, amb un gros cadenat al pany, em semblava que tenia l’aparença d’un “jardí desolat de ma joventut”, segons el vers de Joan Alcover. De fora estant, podia entreveure’s un paisatge on l’herbam, altiu, s’enfilava cel amunt, desendreçadament, i on els margallons, les palmeres, els xiprers, les esparregueres i les branques frondoses dels pins dels solars adjacents compartien, pacíficament, veïnatge, silenci i el pas inevitable de les hores.

Aquest dimarts hi he pogut entrar, per primer cop a la vida, i he tingut aquella sensació anímica de qui penetra en un espai excepcional, únic, en certa manera sagrat, també. I he tingut la sort de comprovar que la imatge de recinte abandonat que havia anat covant, no s’avenia amb la realitat. El pati que apareix a l’entrada, just baixades les sis escales de pedra amb una barana a cada banda, fa encara olor d’herba fresca, acabada de segar i, tant aquí, com a l’interior de les dues voltes que s’endinsen terra endins i on hi ha la norantena de nínxols, tot és endreçat i gairebé immaculat, com si la netedat fos sempre el seu estat natural o, potser, només aquells dies com avui en què un fred intens, agressiu, que amb la humitat s’envalenteix més encara, ha de compartir protagonisme amb un sol amable i una claredat enlluernadora, tan típic dels millors dies tarragonins, en un matí d’una placidesa que sembla que no té límits.

Som al fossar protestant, propietat del consolat britànic, conegut popularment com a Cementiri dels Jans, allà on reposen les despulles de diplomàtics, militars, comerciants, navegants, estrangers residents i turistes. Si bé aquest no és l’únic cementiri d’aquestes característiques, perquè se’n van construir d’altres de semblants a Alacant, Ciutadella, Dénia, Maó i València, i es van mantenir recintes singularitzats a Barcelona als fossars convencionals, sí que és el més antic de tots. Bastit per sebollir-hi els soldats britànics, generalment de religió protestant, que, amb Catalunya, feien costat als Àustria enfront dels Borbons, aquesta d’ara és la tercera i definitiva ubicació que coneix aquesta ossera, amb algun nínxol datat, precisament, el 1714.

El gener del 1832 una comitiva dirigida per John Bridgman amb una Bíblia oberta sostinguda amb les mans, integrada per cònsols i tripulants de vaixells anglesos ancorats al port, recorregué els carrers de la ciutat acompanyant les despulles de Maximilian Baker, vicecònsol britànic. Tot Tarragona va baixar al carrer a veure-ho, o s’ho mirà, en silenci, dels balcons estant o ho espià rere els finestrons. No sabien que aquell era, justament, el primer enterrament protestant que, de manera pública, tenia lloc a Catalunya. L’endemà mateix, el senador Antonio Fernando de Echanove y de Zaldívar, arquebisbe de la diòcesi, va posar el crit al cel i ho denuncià com un insult i un escàndol a la unitat catòlica d’Espanya i demanà que el fossar en qüestió fos allunyat, més encara, del centre de la ciutat, no fos cas que als pacífics ciutadans, que en aquells moments no superaven la xifra de quinze mil, se’ls pogués encomanar algun mal dolent.

Disset anys després, Bridgman, vicecònsol britànic, rus i portuguès alhora, fou el primer a ser enterrat al nou recinte. Una mirada tranquil·la a les inscripcions que indiquen la identitat de les despulles, no sempre llegibles amb facilitat, permet constatar-ne els orígens de fins a dotze països diferents, en alguns casos amb símbols maçònics del tot compatibles amb la creu cristiana que els fa companyia en el viatge final. A més de Bridgman, hi reposa també Louis Agostini, vicecònsol nord-americà, president del Comitè Protestant de les comarques de Tarragona i casat amb la tarragonina Maria Banús, i el testimoni de vides que van començar a Brooklyn, a Copenhaguen, a Londres, a Amsterdam o a Ginebra, amb els mariners del Thorpeness, el vaixell anglès enfonsat per l’aviació franquista al port de Tarragona el febrer del 1938, o el cas de Nora Holambol, que Olga Xirinacs elevà a la categoria literària en la seva novel·la Zona marítima.

Una sensació intensa de calma ens fa costat durant una llarga estona, un cop ja allunyats d’aquest espai tan singular. I ens imaginem com devia ser la vida d’aquells que, a gran distància d’on van veure la llum primera, en van conèixer la darrera a Tarragona. Des dels soldats que van venir a defensar una nació i una causa que no eren les seves, fins al consignatari de vaixells que es va forjar aquí un futur confortable o alguns mariners, negats en circumstàncies adverses en hores atzaroses, o el turista a qui un accident fortuït a la moderna Costa Daurada posà fi a la seva existència. Anglicans, presbiterians, luterans, maçons, ateus, agnòstics, Jans tots ells, estrangers en una altra terra, continuen compartint silenci, veïnatge i vegetació. Quants espais com aquests, quantes històries desconegudes, quants recintes amagats no hi deu haver en aquest país, de Perpinyà a Alacant? Jo n’he pogut veure un i me sento un privilegiat, perquè el solc que ha deixat en mi la rella del passat ja no s’esborra amb cap maltempsada, ni amb l’acció persistent del ventijol tarragoní més suau.