Tribuna republicana
ELS PASSOS PERDUTS
L’enrenou al voltant de la data de les eleccions té una significació més profunda del que sembla. Una intervenció colonial dels tribunals (la decisió final dels quals no estava clara en el moment d’escriure aquest article) va suspendre un decret de desconvocatòria del govern i a corre-cuita hi hagut a una furiosa reacció de l’independentisme. Al foc de la indignació s’ha congriat la unitat perduda dels partits independentistes. Es tracta d’una fita per bé que ja tenia un precedent en l’aprovació unànime del decret, a excepció dels socialistes.
Tanmateix, aquesta unitat a la lluita sembla compatible amb una campanya bruta republicana contra JuntsxCat. Els atacs d’ERC a JuntsxCat a tot arreu, al Parlament, als mitjans, a les xarxes són permanents i no retornats. Les referències a “l’espai convergent, neoconvergent o reconvergent”, per no parlar de l’inevitable DIBA, són una sonsònia capaç d’avorrir les ovelles. Si afegim el fariseisme d’ERC de fer-se la víctima de l’assetjament que ella mateixa pràctica, l’avorriment no només mata les ovelles, sinó també els gossos d’atura. Quina pot ser la raó per la qual JuntsxCat dona suport a un partit més hostil amb ells que amb l’Estat? L’experiència ens demostra que, cada cop que hi ha una confrontació entre l’Estat i ERC, JuntsxCat fa costat als republicans, però no a l’inrevés. Cada cop que hi ha una confrontació entre l’Estat i JuntsxCat, ERC es declara neutral, si no fa costat a l’Estat.
En el cas concret de l’ajornament, la unitat ha estat també imposada pel xantatge, ja que JuntsxCat donava per cert que si s’hi hagués oposat, li hauria caigut l’acusació de prioritzar els interessos de partit a la salut de la gent. Sens dubte, un retret fàcil de fer i amb molt d’impacte sobre una audiència ja prèviament predisposada a creure’l per la campanya mediàtica d’ERC. Fins i tot els millors analistes han caigut en el parany republicà. He llegit articles que reconeixen el fracàs i la inviabilitat del govern en funcions i en reclamen un de nou al més aviat millor i que, tanmateix, estan d’acord amb l’ajornament.
El xantatge amb la salut del poble (que només és un pretext per amagar la incompetència gestora), sempre reeixit, com es veu pel fet que JuntsxCat s’hagi alineat amb els republicans. Com a cas aïllat, però, no explica l’enrenou de la situació, ja que no es tracta d’un xantatge circumstancial, sinó estructural en la relació entre els dos partits independentistes.
La feblesa de JuntsxCat davant d’ERC, la seva acceptació de mesures que, com l’ajornament, no tenen el suport de tothom a JuntsxCat, ve del fet que té restringides les seves opcions d’aliança a ERC i la CUP. Els republicans, en canvi, gaudeixen d’una àmplia gamma d’alternatives a més de la coalició independentista estricta (JuntsxCat, ERC, CUP) i poden fer tota mena de combinacions amb el PSC i els comuns.
L’aïllament de JuntsxCat és conseqüència de la seva decantació per l’independentisme unilateral, que el converteix en l’enemic principal de l’unitarisme i els fa mútuament incompatibles. Una posició neta, sense tripijocs, que fa destacar la puresa de la seva estratègia i també el seu aïllament. D’altra banda, la molt més boirosa, pragmàtica, flexible i dialogant posició d’ERC li obre gairebé totes les portes; la seva mà estesa troba moltes més mans. Resumint: per assolir el govern, JuntsxCat necessita ERC, que, en canvi, pot no necessitar JuntsxCat.
Al carrer hi ha una mena de rebel·lió popular contra els polítics i els partits que creix a mesura que la gent s’assabenta que no saben per on tirar i que no són capaços de sortir del desgavell que ells mateixos han encetat. La pilota, però, es troba a la taulada de JuntsxCat, que haurà de decidir si accepta la subalternitat envers ERC o engega una campanya amb l’objectiu d’assolir una majoria absoluta o, almenys que faci impossible per a ERC triar qualsevol altra fórmula que no sigui un govern independentista de coalició amb els republicans més o menys de becaris. Per fer això i atreure l’opinió popular, JuntsxCat no pot secundar la política de pactes i acords als despatxos dels republicans, aliena a la gent, sinó que ha de sortir al carrer per bastir un moviment popular amb un fort lideratge nacional. És a dir, no pot actuar com un partit.