ELS PASSOS PERDUTS

L’enre­nou al vol­tant de la data de les elec­ci­ons té una sig­ni­fi­cació més pro­funda del que sem­bla. Una inter­venció colo­nial dels tri­bu­nals (la decisió final dels quals no estava clara en el moment d’escriure aquest arti­cle) va sus­pen­dre un decret de des­con­vo­catòria del govern i a corre-cuita hi hagut a una furi­osa reacció de l’inde­pen­den­tisme. Al foc de la indig­nació s’ha con­griat la uni­tat per­duda dels par­tits inde­pen­den­tis­tes. Es tracta d’una fita per bé que ja tenia un pre­ce­dent en l’apro­vació unànime del decret, a excepció dels soci­a­lis­tes.

Tan­ma­teix, aquesta uni­tat a la lluita sem­bla com­pa­ti­ble amb una cam­pa­nya bruta repu­bli­cana con­tra Juntsx­Cat. Els atacs d’ERC a Juntsx­Cat a tot arreu, al Par­la­ment, als mit­jans, a les xar­xes són per­ma­nents i no retor­nats. Les referències a “l’espai con­ver­gent, neo­con­ver­gent o recon­ver­gent”, per no par­lar de l’ine­vi­ta­ble DIBA, són una sonsònia capaç d’avor­rir les ove­lles. Si afe­gim el fari­se­isme d’ERC de fer-se la víctima de l’asset­ja­ment que ella mateixa pràctica, l’avor­ri­ment no només mata les ove­lles, sinó també els gos­sos d’atura. Quina pot ser la raó per la qual Juntsx­Cat dona suport a un par­tit més hos­til amb ells que amb l’Estat? L’experiència ens demos­tra que, cada cop que hi ha una con­fron­tació entre l’Estat i ERC, Juntsx­Cat fa cos­tat als repu­bli­cans, però no a l’inrevés. Cada cop que hi ha una con­fron­tació entre l’Estat i Juntsx­Cat, ERC es declara neu­tral, si no fa cos­tat a l’Estat.

En el cas con­cret de l’ajor­na­ment, la uni­tat ha estat també impo­sada pel xan­tatge, ja que Juntsx­Cat donava per cert que si s’hi hagués opo­sat, li hau­ria cai­gut l’acu­sació de pri­o­rit­zar els interes­sos de par­tit a la salut de la gent. Sens dubte, un retret fàcil de fer i amb molt d’impacte sobre una audiència ja prèvia­ment pre­dis­po­sada a creure’l per la cam­pa­nya mediàtica d’ERC. Fins i tot els millors ana­lis­tes han cai­gut en el parany repu­blicà. He lle­git arti­cles que reco­nei­xen el fracàs i la invi­a­bi­li­tat del govern en fun­ci­ons i en recla­men un de nou al més aviat millor i que, tan­ma­teix, estan d’acord amb l’ajor­na­ment.

El xan­tatge amb la salut del poble (que només és un pre­text per ama­gar la incom­petència ges­tora), sem­pre reei­xit, com es veu pel fet que Juntsx­Cat s’hagi ali­neat amb els repu­bli­cans. Com a cas aïllat, però, no explica l’enre­nou de la situ­ació, ja que no es tracta d’un xan­tatge cir­cums­tan­cial, sinó estruc­tu­ral en la relació entre els dos par­tits inde­pen­den­tis­tes.

La feblesa de Juntsx­Cat davant d’ERC, la seva accep­tació de mesu­res que, com l’ajor­na­ment, no tenen el suport de tot­hom a Juntsx­Cat, ve del fet que té res­trin­gi­des les seves opci­ons d’aliança a ERC i la CUP. Els repu­bli­cans, en canvi, gau­dei­xen d’una àmplia gamma d’alter­na­ti­ves a més de la coa­lició inde­pen­den­tista estricta (Juntsx­Cat, ERC, CUP) i poden fer tota mena de com­bi­na­ci­ons amb el PSC i els comuns.

L’aïlla­ment de Juntsx­Cat és con­seqüència de la seva decan­tació per l’inde­pen­den­tisme uni­la­te­ral, que el con­ver­teix en l’ene­mic prin­ci­pal de l’uni­ta­risme i els fa mútua­ment incom­pa­ti­bles. Una posició neta, sense tri­pi­jocs, que fa des­ta­car la puresa de la seva estratègia i també el seu aïlla­ment. D’altra banda, la molt més boi­rosa, pragmàtica, fle­xi­ble i dia­lo­gant posició d’ERC li obre gai­rebé totes les por­tes; la seva mà estesa troba mol­tes més mans. Resu­mint: per asso­lir el govern, Juntsx­Cat neces­sita ERC, que, en canvi, pot no neces­si­tar Juntsx­Cat.

Al car­rer hi ha una mena de rebel·lió popu­lar con­tra els polítics i els par­tits que creix a mesura que la gent s’assa­benta que no saben per on tirar i que no són capaços de sor­tir del des­ga­vell que ells matei­xos han ence­tat. La pilota, però, es troba a la tau­lada de Juntsx­Cat, que haurà de deci­dir si accepta la sub­al­ter­ni­tat envers ERC o engega una cam­pa­nya amb l’objec­tiu d’asso­lir una majo­ria abso­luta o, almenys que faci impos­si­ble per a ERC triar qual­se­vol altra fórmula que no sigui un govern inde­pen­den­tista de coa­lició amb els repu­bli­cans més o menys de beca­ris. Per fer això i atreure l’opinió popu­lar, Juntsx­Cat no pot secun­dar la política de pac­tes i acords als des­pat­xos dels repu­bli­cans, ali­ena a la gent, sinó que ha de sor­tir al car­rer per bas­tir un movi­ment popu­lar amb un fort lide­ratge naci­o­nal. És a dir, no pot actuar com un par­tit.