AQUÍ Hi HA RODES; SALTA AQUÍ!

Una faula d’Isop, titu­lada El boca­moll, conta la història d’un jac­tanciós pen­tat­leta que es van­tava a tot arreu d’haver tri­om­fat als Jocs de Rodes fent el salt més gran de tots. Un bon dia, algú del seu audi­tori, can­sat de sen­tir-lo sem­pre pre­su­mint de la seva fita, el va rep­tar amb un: “Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Segles després, Eras­mus recollí l’expressió, la traduí al llatí: Hic Rod­hus; hic salta! i la con­sagrà com a fórmula per rep­tar els xar­la­tans i boca­molls que pre­su­mei­xen del que no són i per pale­sar els seus embo­lics. Amb vari­ants la van fer valer Hegel i el seu dei­xe­ble Marx amb inten­ci­ons simi­lars. És cèlebre.

Les elec­ci­ons del 14-F han estat una mena de repe­tició ampli­ada de la fórmula cap a ERC. No deia el seu pre­si­dent “doneu-me sei­xanta-vuit dipu­tats i pro­clamo la inde­pendència”? No insis­tia que ningú no el gua­nyava a inde­pen­den­tista? No diuen els diri­gents repu­bli­cans (sobre­tot en cam­pa­nya elec­to­ral) què són inde­pen­den­tis­tes? No aspi­ra­ven a una “major” majo­ria? Doncs, l’elec­to­rat els l’ha donada: setanta-qua­tre escons (sis més de la majo­ria abso­luta) al Par­la­ment i majo­ria abso­luta de vot popu­lar, que els ha dit: “Hic Rod­hus; hic salta!” (aquí hi ha la majo­ria; decla­reu la inde­pendència!).

Cap intenció de fer-ho. Només era postu­reig de boca­molls per enga­li­par la gent. Rufián que, per cert, no és cap inde­pen­den­tista, pretén can­viar “el ritme” d’un procés en el qual no creu; és a dir, vol con­fiar la inde­pendència a l’esde­ve­ni­dor més boirós per tal que no porti la ini­ci­a­tiva Juntsx­Cat i que els obli­gui a fer el que de cap manera volen fer: decla­rar la inde­pendència. Romeva lamenta que encara no siguem prou i ens anima a asso­lir una majo­ria amb paciència i tena­ci­tat. Fins al 80% de la població, pre­cisa el mini­ma­lista Tardà.

Las­ci­ate ogni spe­ranza, ‘dei­xeu tota espe­rança’, vosal­tres, que heu votat per a la inde­pendència.

Això de la fat­xen­de­ria, la jactància dels boca­molls, sem­bla inhe­rent a l’esquerra con­tem­porània, també a l’espa­nyola. El gobi­erno d’esquer­res, com­post de soci­al­demòcra­tes dre­tans i neo­co­mu­nis­tes de Pode­mos que es diuen esquerra “autèntica” i “radi­cal”, es troba davant un esclat d’indig­nació popu­lar. Els hereus de l’Indig­neu-vos! de la dècada pas­sada, els rege­ne­ra­ci­o­nis­tes d’esquerra, els que havien d’assal­tar “els cels” i posar fi a “la casta” són ara el motiu de la indig­nació, són esde­vin­guts casta ells matei­xos. I una casta molt més ser­vil amb l’oli­gar­quia espa­nyola, monàrquica, naci­o­nal­catòlica i fran­quista que la dreta.

Els gover­nants espa­nyols ama­guen o jus­ti­fi­quen els abu­sos i atacs als drets dels ciu­ta­dans demòcra­tes invo­cant la lega­li­tat i una falsa divisió de poders. El mateix fari­se­isme que tolera la impu­ni­tat de l’extrema dreta i els seus atacs a la con­vivència democràtica. La democràcia espa­nyola està a l’altura de la russa, diguin el que diguin els rànquings, i ges­ti­o­nada per l’esquerra és encara pit­jor que per la dreta.

Que l’esquerra té prou experiència en matèria de repressió bru­tal, fins i tot cri­mi­nal, no és cap des­co­bri­ment. A Rosa Luxem­burg i Karl Liebk­necht els van assas­si­nar uns “des­con­tro­lats” para­mi­li­tars sota un minis­tre soci­al­demòcrata, i de la per­for­mance dels comu­nis­tes hi ha tot un seguit d’exem­ples, des de Krons­tadt fins a Tia­nan­men.

La para­doxa és que els que avui repri­mei­xen amb la força bruta d’una poli­cia fora de con­trol són els matei­xos que van pujar al govern per posar fi a l’arbi­tra­ri­e­tat del poder, la repressió, l’estat poli­cial. Els que, mit­jançant la seva des­in­te­res­sada dedi­cació al bé comú, ens havien de dur a una soci­e­tat més honesta, més justa, avançada i democràtica. Una Espa­nya de la qual el senyor Pablo Igle­sias se sent “orgullós” i que a tots ens agra­da­ria admi­rar si abans no ens bui­den els ulls.

“Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Però, no, no hi ha salt. Ans al con­trari, aquests boca­molls de l’esquerra espa­nyola s’arros­se­guen pel fang de la cata­la­nofòbia com­pa­rant Vox amb Juntsx­Cat. Vet aquí el punt d’unió de les esquer­res espa­nyo­les i cata­la­nes: l’odi a la inde­pendència. Aquesta com­pa­ració és bes­sona de l’afir­mació de l’ideòleg d’ERC, Sergi Sol, que Juntsx­Cat és extrema dreta.

Cap mena de dubte, una estratègia com­par­tida... amb l’ene­mic.