CODA

Si ens guiem per la definició del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, la coda és el conjunt de compassos afegits al final formal d’una composició musical per reforçar-ne el caràcter conclusiu. És una mica la sensació que em deixa aquest final de febrer, entremig de violències verbals i físiques, ciutats que cremen d’una manera real però també metafòrica davant la impotència generacional per tot allò que no som capaços de revertir. 

M’havia proposat obrir l’article denunciant un nou cas de persecució a un artista, novament un raper, en aquest cas de Sabadell. Feta la reflexió inicial, m’hi poso. Es tracta d’Elgio, que ha rebut la notificació de la seva condemna a sis mesos de presó, en el marc del cas La Insurgencia. Si bé els magistrats de l’Audiencia Nacional van acordar suspendre la seva entrada a la presó atès que la pena és inferior a dos anys, els jutges supediten aquesta decisió al fet que no cometi cap acte delictiu durant aquest període. Bé, això i que s’esforci a reparar el mal causat. Elgio ja ha declarat que els que han de revertir els danys ocasionats són els jutges, no ell. Però tot plegat no fa més que sumar motius als qui durant els últims dies s’han manifestat a favor de la llibertat d’expressió que, recordem-ho, és i ha de ser universal per a tothom i cal preservar per sempre i sempre en els contextos de la creació artística. 

Que les imatges de crema de contenidors i agressions policials creen rebuig és evident. Però que l’oportunisme aflora en un context com l’actual, amb una societat profundament molesta pel fet de no ser escoltada i amb una generació, la dels nostres joves, colpejada una vegada i una altra, amb un present escapçat i un futur molt incert és igualment veritat. Les solucions màgiques no existeixen, i en aquest sentit la pluja de milions de Sánchez, declamada des del faristol del Congrés i sense concreció, sense terminis –i sense credibilitat– no ho pot arreglar. 

Que a Catalunya ens cal un govern i un govern eficaç des d’ara mateix és una realitat que emana d’una autèntica emergència social. Tot aquest malestar que cristal·litza en la protesta però també en el desànim general cal canalitzar-lo i guarir-lo. Ens cal una cura col·lectiva en forma d’accions valentes per a l’ara i l’aquí, per sortir de la crisi global que vivim: sanitària, econòmica, social, de valors i de model.  

Tot plegat passa en uns dies encara marcats per la repressió, la que vivim als carrers però també la de caràcter institucional. Jutges espanyols que piulen l’endemà d’unes eleccions i, a quilòmetres de distància, l’Eurocambra que és a punt de concedir el suplicatori dels eurodiputats Puigdemont, Ponsatí i Comín, membres del govern legítim, davant la mirada còmplice de la dreta que hi ha més a la dreta de tot (aquesta sí, no la que ens volen fer creure que hi ha rere les sigles de Junts: una mentida, no per dita mil vegades, passa a ser una veritat). No per esperada aquesta situació resulta menys irrespirable. 

Penso sincerament que l’única manera de superar aquest moment és refermant els nostres compromisos personals amb la col·lectivitat. Des de la diferència ben entesa, el respecte a l’opinió de l’altre i sobretot la voluntat de treball a favor del que ja s’endevina la reconstrucció del país. Això és el que em portarà a fer feina d’una manera il·lusionada des del Parlament de Catalunya i és el compromís, aquest “contracte social” del qual tant es parla, que subscric amb les persones que m’han fet confiança i m’han ajudat a tirar endavant sobretot aquests últims anys, des de l’exili. 

No us penséssiu pas que he caigut en la marmita de la bonhomia. M’indigno cada dia, com a mínim un parell de vegades. L’última, en llegir la declaració d’un exconseller de Cultura del govern de Catalunya menyspreant la cultura popular. Li diria que parés bé l’orella perquè, en el segle XXI, les gralles hi toquen i afinen molt més que la classe política. Ignorar-ho és sobrer, altiu i inútil, perquè la realitat, musical o no, sempre s’acaba imposant.