LA SÍNDROME DE LA GRANOTA BULLIDA

Llegeixo al blog Espai de Llibertat, un projecte de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, en què consisteix la síndrome de la granota bullida. S’hi explica el següent: “Si posem una granota en una olla amb aigua temperada aquesta nedarà tranquil·lament. Si comencem a escalfar l’olla, la temperatura de l’aigua s’incrementarà, i la granota continuarà nedant sense immutar-se perquè no pot percebre l’augment de la temperatura ambiental. Malauradament, quan l’aigua assoleixi els 42 ºC l’animal simplement morirà, perquè aquesta és la temperatura a la qual es degraden les seves proteïnes (també les nostres). El resultat és que si li poguéssim preguntar a la granota com se sent entre els 37 i els 40 ºC, mentre es va incrementant dècima a dècima la temperatura, no sabria advertir-nos de la diferència perquè el seu organisme és incapaç de detectar aquesta variació ambiental. En definitiva, podem bullir una granota i que no se n’adoni...” La mateixa entrada del blog explica més endavant que, en realitat, la síndrome de la granota bullida és una metàfora per reflexionar sobre els límits de la vida i la percepció que en podem tenir.

Tot plegat m’ha cridat l’atenció en una setmana de molt abundant i de molt potent actualitat política que troba en la repressió un fil conductor principal, un denominador comú que, posats a dir, actua a manera de remor de fons encara que certs poders públics i mediàtics vulguin silenciar-la. Si no, fixem-nos-hi.

Aquest compàs d’espera tensa en relació amb la constitució del nou govern de la Generalitat arriba pocs dies després de la constitució del Parlament, amb una mesa inequívocament independentista en la seva majoria, que reflecteix d’aquesta manera el resultat de les urnes expressat el 14-F. Preguntada una i altra vegada sobre quina actitud tindria la presidència de l’ens sobre les votacions i/o els debats previstos a la cambra (que si es podria o no votar telemàticament –una manera més o menys explícita de preguntar si un diputat com aquest que us escriu podrà exercir el seus drets polítics– o igualment si es podrà o no debatre sobre segons què en el context d’aquesta XIII legislatura), la presidenta demostra un cop més la seva fermesa, que no és postural sinó essencial atès que la trobem en la seva essència, en allò que l’ha conduit fins on es troba ara, a ser juntament amb el futur president de la Generalitat la màxima autoritat del país.

No puc sofrir aquesta actitud tan nostrada de posar la bena abans de la ferida: que si la inhabilitaran, que si la mesa s’arronsarà abans de permetre segons quins debats, que si els requeriments i les querelles d’uns i d’altres... Resulta increïble (si no fos perquè en tenim mostres, i diverses, cada dia) fins a quin punt hem comprat el marc mental del repressor i com aquest, amb la seva saó, amb aquesta pluja fina mesclada amb cops de garrot periòdics, ens sotmet la voluntat i, igualment greu, l’acció. Vegi’s, si no, la declaració de l’ara diputat al Congrés Nuet, citat aquesta setmana al Suprem. Escoltant-lo hom pensa que, efectivament, el repressor genera uns efectes semblants als de l’aigua esclafant-se de mica en mica fins que la granota està bullida i, al final, es mor.

Amb tot, no hem d’oblidar que la repressió no l’exerceix qui vol sinó qui pot. En aquest sentit, escoltar la presidenta Forcadell aquests dies, en marcs com l’entrevista de Xavier Graset al 3/24 realitzada a recer de la publicació del seu llibre Escrivim el futur amb tinta lila, resulten una alenada d’aire fresc. O dit d’una altra manera: Forcadell, malgrat complir una condemna repugnant per injusta i per cruel, traspua una llibertat tan admirable com inusual en els temps que corren. I és des d’aquesta llibertat de qui se sap refermada en les seves conviccions, en pau amb ella mateixa i amb la resta de persones, que arriben les autèntiques transformacions, els canvis i el progrés que s’expressa en coses petites, sí, com aconseguir assecadors per a les companyes recluses.

Tota la llibertat que desprèn Forcadell amb el seu testimoni, complint pena de presó (per tant, tècnicament mancada de llibertat), contrasta amb la cotilla i el relat dubitatiu (a casa en diem “tenir el cul llogat”) dels dos expresidents espanyols Aznar i Rajoy en el judici que també té lloc aquests dies a l’Audiencia Nacional sobre la presumpta (ho direm acuradament) caixa B del PP.

Acabo amb un punt d’humor, que bona falta ens fa. Una de les imatges de la setmana, per a mi, és la de Rajoy fent voltes sobre ell mateix per esquivar la pregunta d’una reportera perspicaç: “Sr. Rajoy, té vostè idea de qui pot ser l’M. Rajoy dels papers de Bárcenas?” Impagable.

Salut i república!