Des de Brussel·les
JOAN TRIADÚ, UN REFERENT
Les turbulències a les quals ens sotmet permanentment l’actualitat política catalana no sempre ens permeten destinar a qüestions principals tota l’atenció que mereixen. És el cas d’una de les commemoracions més rellevants que l’actual govern en funcions ha decretat per a aquest 2021 i que festeja el centenari del naixement de Joan Triadú i Font. Mestre, pedagog, crític literari, escriptor, traductor i, per damunt de tot, defensor de la llengua catalana i activista cultural, la seva trajectòria vital va lligada estretament a l’evolució de la cultura catalana del segle XX.
De la seva biografia personal, n’assenyalo que a causa d’una malaltia va recloure’s a Cantonigròs, on el 1944, i fins al 1968, va ser l’ànima del Concurs Parroquial de Poesia, una de les primeres manifestacions públiques de la literatura catalana perseguides pel franquisme. De fet, Triadú va fer bandera de la seva lluita convençuda i valenta contra el règim.
Parlar de Triadú és fer-ho encara avui d’un referent dins i fora de les nostres fronteres, atès que va fer de lector a la Universitat de Liverpool i el 1951 va protagonitzar una de les primeres controvèrsies del món cultural, tant de l’interior com de l’exili, amb la publicació de les dues antologies, la de poesia (1900-1950) i la de contistes (1850-1950).
El seu activisme el va portar a viure de prop la creació, l’any 1961, d’Òmnium Cultural i de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), convertida el 1969 en Delegació d’Ensenyament del Català (DEC).
El seu servei al país, expressat a través de milers d’articles sobre pedagogia i literatura catalana publicats a Serra d’Or i a les pàgines de cultura del diari Avui, va ser premiat amb reconeixements d’un alt valor institucional com la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992), Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull (1998) o la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001).
No obstant això, és ben cert que la persona de Joan Triadú continua sent, sobretot per a les generacions més joves, massa poc reconeguda. És per això que la commemoració que es desplegarà durant tot aquest 2021 gràcies a l’expertesa i a l’entrega del comissari de l’Any Triadú, el crític literari i escriptor Joan Josep Isern, resulti clau a l’hora de divulgar la seva figura i llegat entre els neòfits.
En la presentació, el mes de febrer passat, del programa vinculat a aquesta commemoració que promou el Departament de la Presidència, la consellera Budó va manifestar que Catalunya viu moments transcendentals. I va afegir: “Ens trobem en una cruïlla de la nostra història en què hem de decidir quin país volem construir per al futur, i la commemoració de l’Any Triadú ha arribat en el moment just i necessari per recordar-nos que ens cal valentia, compromís i perseverança per fer realitat les nostres aspiracions com a col·lectivitat i com a poble lliure.”
Analitzant la successió de fets ocorreguts d’ençà de la data en què es van fer aquestes declaracions, resulten pràcticament premonitòries. S’han celebrat unes eleccions amb uns resultats molt ajustats que ens obliguen a gestionar d’una manera responsable un resultat històric per a l’independentisme; ha tingut lloc la composició d’un Parlament de Catalunya especialment fragmentat que ha d’abordar qüestions d’una complexitat anòmala en un context suposadament democràtic; s’han fet dos debats d’investidura fallits i entrem ara en un període de negociació de conseqüències molt incertes... Em pregunto si en aquest context tothom té clara la seva responsabilitat. Els primers, els polítics, els electes escollits fruit del vot de la ciutadania. A ells, a tots nosaltres, ens convindria molt i molt recuperar algunes de les reflexions de Triadú com ara aquella en què recordava que “tots els pobles han de tenir dret a l’autodeterminació, però aquest dret no es reconeix perquè sempre sorgeix la prohibició o el veto dels països que tenen a dintre nacionalitats en potència”. O igualment interessant, la seva visió de com han de ser els mestres, fruit d’una autèntica passió per l’ensenyament i la pedagogia ben entesa. Deia Triadú: “El mestre ha de ser una persona de cultura, de cultura general, que s’interessi per tot. Que no sigui especialista, i encara menys erudit. Un mestre que no llegeix llibres ni diaris i que no té una curiositat intel·lectual no serà un bon mestre. Si el mestre té cultura general, si és un bon mestre de capçalera, recuperarà el prestigi que havia tingut.”
Curiositat i interès per tot, i per tots. Aquest és l’esperit o aquest és el mestratge que hauria de guiar-nos en aquest camí tan transcendent que, més tard o més d’hora, haurem de transitar col·lectivament si volem assolir l’honor majúscul de guanyar la nostra llibertat.
