EL PRINCIPI DE LA REALITAT

Enmig del soroll mediàtic pro­vo­cat pels resul­tats elec­to­rals, lle­gits com una victòria d’ERC dins l’inde­pen­den­tisme, cosa sense pre­ce­dents, es va mani­fes­tar una dinàmica impo­si­tiva. El par­tit gua­nya­dor va dur les nego­ci­a­ci­ons al seu arbi­tri, par­lant en pri­mer lloc amb el ter­cer interes­sat en la qüestió, la CUP i, després, tots dos van pro­po­sar al ter­cer que, en rea­li­tat, és el segon, Juntsx­Cat, un pre­a­cord de govern ja tan­cat i con­ce­but per fer-li empas­sar per força.

Se supo­sava que els de Junts accep­ta­rien la pro­posta per no ser estig­ma­tit­zats com a tren­ca­dors de la uni­tat inde­pen­den­tista, una uni­tat que ells matei­xos defen­sa­ven com a cre­uats de la causa. Ves per on, s’han abs­tin­gut dues vega­des i la pro­posta se n’ha anat en orris davant el prin­cipi de la rea­li­tat. I Junts no ha patit cap estigma, al con­trari, ha enfor­tit el seu pedigrí inde­pen­den­tista.

La sor­presa va escla­tar en forma d’indig­nació, pres­si­ons de tota mena dels uni­o­nis­tes, per tal d’empènyer la part menys inde­pen­den­tista d’ERC cap a un govern no inde­pen­den­tista, enfron­tat amb Junts. Sense cap efecte, no perquè els que feien els avenços –Comuns, PSC, CUP– no poses­sin carn a la gra­e­lla, sinó perquè ERC no tenia marge de mani­o­bra en ter­mes de legi­ti­mi­tat per entrar en un govern no inde­pen­den­tista, i encara menys enfron­tat a Junts.

El pres­sing ERC a favor de l’auto­no­misme tam­poc va acon­se­guir moure de l’uni­la­te­ra­lisme Junts, que resta immòbil, com una esfinx. No va sem­blar dis­po­sat a entrar en pànic ni a llançar-se als braços d’ERC per tal d’evi­tar un govern de coa­lició amb for­ces que no només no són inde­pen­den­tis­tes, sinó que són antiin­de­pen­den­tis­tes.

La ini­ci­a­tiva va enso­pe­gar per segona vegada amb el prin­cipi de la rea­li­tat. La victòria d’ERC és una victòria pírrica i, pel seu gramscià somni de l’hege­mo­nia, una der­rota. La diferència d’un escó par­la­men­tari a favor seu es tra­du­eix, a la inversa, amb una opinió pública a favor de Junts, que manté la seva posició de donar la mateixa pri­o­ri­tat a la uni­la­te­ra­li­tat i a la recons­trucció. L’ambigüitat del dis­curs repu­blicà i la seva acció bar­re­jant-se amb for­ces uni­o­nis­tes es paga amb la pèrdua de crèdit.

Som en el tram final. Es veu en el fet que, de sobte, s’ha produït un sor­pre­nent silenci mediàtic i una reducció dràstica del foc repu­blicà. Fins i tot les bate­ries que apun­ta­ven cap al Con­sell de la República han callat. I així, al mig de l’expec­tació pública, ens assa­ben­tem que la direcció d’ERC, accep­tant el prin­cipi de la rea­li­tat, ha obert nego­ci­a­ci­ons direc­tes amb el MHP Puig­de­mont. El mateix Puig­de­mont a qui no es va fer cap referència arran de les elec­ci­ons; només una d’indi­recta en recor­dar que el govern de la Gene­ra­li­tat, encapçalat pel can­di­dat Ara­gonès, no accep­ta­ria cap tutela.

No és qüestió de tute­les, sinó del prin­cipi de la rea­li­tat, un altre cop. Si hom vol des­blo­que­jar la situ­ació, cal par­lar amb qui llu­eix la legi­ti­mi­tat i arri­bar a un acord mútua­ment satis­fac­tori, perquè no es pot impo­sar. El vice­pre­si­dent Ara­gonès ha fet arri­bar una pro­posta deta­llada d’acord per a un govern inde­pen­den­tista. Amb temps, per des­comp­tat, per lle­gir-la, pen­sar-hi, rumi­nar-hi i, si s’escau, tor­nar-hi amb una con­tra­pro­posta. Se subrat­lla la ferma volun­tat d’asso­lir un govern de coa­lició inde­pen­den­tista.

És una volun­tat com­par­tida, però queda per saber en quins ter­mes. Perquè només n’hi ha dos: o s’avança cap a la uni­la­te­ra­li­tat o la uni­la­te­ra­li­tat s’ajorna fins a temps millors. Posar un ter­mini a l’ajor­na­ment en anys, encara que siguin pocs, és el mateix que renun­ciar-hi. Quins hau­ran de ser els avenços con­crets, cor­res­pon al Par­la­ment deter­mi­nar-ho. Hi ha un man­dat d’inde­pendència que no es pot ama­gar.

La pro­posta pre­sen­tada per ERC haurà d’incloure una sor­tida a aquest dilema, si no està feta per per­dre el temps, cosa gens pro­ba­ble, atesa la pressa que res­pira el can­di­dat per bas­tir un govern de coa­lició inde­pen­den­tista, és a dir, per pren­dre un bany de prin­cipi de rea­li­tat. Perquè la idea de for­mar un govern mino­ri­tari no la con­si­dera ningú, ni qui l’esmenta com a pos­si­bi­li­tat.

Encara hi ha marge per tro­bar un ter­reny d’acord sobre la qüestió cru­cial de la uni­la­te­ra­li­tat. Un acord uni­tari d’acció uni­la­te­ral.