LA FALSA NORMALITAT

Deu dies abans del termini per a la dissolució automàtica del Parlament i la convocatòria d’eleccions, la situació sembla més embolicada, confosa i, si em permeteu la llicència, tragicòmica, que mai. Les “frenètiques negociacions” que va entaular ERC van ser una cursa de despropòsits a Catalunya i a Madrid que ha deixat bocabadat tothom. Per l’ànim d’arrogància a Catalunya i pel de submissió a Madrid. El front d’opinadors i tertulians del partit ja no sap on es troba la pilota. L’única cosa que sap és que, es trobi on es trobi, si hi ha falta, la culpa serà de JuntsxCat per definició.

Les supradites “frenètiques negociacions” recorden el mite de Teseu i el minotaure. Decidit a liquidar el minotaure/Junts i la seva contumàcia independentista, Teseu/Aragonès, es va endinsar al laberint de Dèdal. Ha de trobar el monstre i matar-lo o, almenys, treure’l ben lligat al carro del vencedor, com fan sempre els herois amb els vençuts. Per retrobar la sortida porta el fil salvador que li ha donat la CUP/Ariadna en forma de preacord de govern entre les dues forces polítiques per imposar-la al minotaure/Junts. Però vet aquí que dos mesos després, l’heroi no ha tornat i no dona senyals de vida. Potser està encara cercant el minotaure? L’ha trobat, però en lloc de vèncer-lo, ha estat vençut i mort? L’ha trobat, l’ha matat, però ha perdut el camí de tornada?

Qualsevol de les tres possibilitats pot ser. El que ens hem trobat com a resultat de tot plegat ha estat un breu i celestial text publicat a les xarxes com a “acord de mínims” gairebé d’amagatotis, sense encapçalament ni signatures, com si fos un anònim. És a dir, una confessió palesa i certificada que la incursió de Teseu/Aragonès a la recerca del minotaure/Junts ha estat un insigne fracàs i que l’heroi està tancat a dins del laberint i no troba la sortida. El fil d’Ariadna/CUP, en forma de preacord convertit després en postacord reprodueix el preacord i té la mateixa utilitat: cap.

El mite es completa quan Teseu, un cop acabat el minotaure, abandona la trista Ariadna a l’illa de Naxos. Potser aquest seria el destí que ERC hauria preparat per a la CUP. Però la resistència del minotaure/Junts, que té la clau de la legitimitat de qualsevol govern independentista, no respecta el guió acordat.

Tip de cercar suports on no volen donar-los i de trobar-los on no els cerca, Aragonès, convertit en el llanero solitario, es vol presentar a la investidura comptant tan sols amb els seus trenta-tres diputats i, si de cas, amb els nou de la CUP. Confia la resta a l’abstenció. Podrà dir-se, si ho aconsegueix, que serà un president per abstenció, si més no, per inhibició.

La pregunta de per què té ERC tanta pressa, per què vol un govern sigui com sigui, encara que sigui precari, es respon de vegades assenyalant les desenes, centenars, d’aspirants a càrrecs de confiança, assessors i altres endollats que han fet mèrits al partit i no poden esperar més. Després d’unes eleccions guanyades encara que sigui per un escó, toca posar en marxa l’spoils system, o sistema de despulles. Però es tracta de maledicències de les xarxes.

Tanmateix, la urgència sembla que és tan gran que impel·leix al candidat a fer propostes que recorden els venedors d’elixirs, com aquesta d’investir un govern en solitari d’ERC, provisional, mentre se’n negocia un altre de definitiu amb una mica més de temps.

La veritable raó és que necessiten bastir un govern com sigui, en primer lloc per evitar noves eleccions i en segon per posar les pedres, com reclama Oriol Junqueras, per iniciar un llarg camí per assolir la normalitat. D’això es tracta en el fons: de fer un govern per girar full, per oblidar l’1 d’octubre, per iniciar una nova època d’estabilitat a Espanya i de normalitat a Catalunya d’aquí a deu o vint anys.

Però això és radicalment contradictori. El colonialisme és la normalitat a Espanya i l’anormalitat a Catalunya, arrelat al fet incontrovertible que Catalunya es troba en una situació d’opressió colonial, impròpia de l’època. És una minoria nacional que viu amb el seu dret fonamental d’autodeterminació denegat per un estat que imposa la seva legalitat de forma il·legítima. Hi ha un mandat popular del 52% d’aplicar aquí i ara aquest dret que no es pot ignorar.