EL MORT, AL SOT; I EL VIU, AL REBOST

Durant els primers mesos de la pandèmia, a mesura que se’n descobria la gravetat, el seu caràcter global, l’afectació sobre l’economia i l’impacte en els hàbits de relació social, quan sabíem que les morts no paraven de créixer i que es col·lapsaven els serveis d’urgències, les plantes dels hospitals i les UCI, paral·lelament, van començar a aparèixer anàlisis que pronosticaven els grans canvis revolucionaris que se’n derivarien.

De profecies, se’n van fer moltes i caldria estudiar-les. Des del primer moment, tothom portava l’aigua al seu molí. És a dir, s’aprofitava un fet extraordinari per donar-se la raó a un mateix i pronosticar que just es produirien els canvis socials que sempre havia esperat. Les profecies es posaven al servei de la protecció general d’un ciutadà que, enmig de tanta por, necessitava certeses. Però, sobretot, era clar que hi havia qui esperava que a còpia d’anunciar les revolucions que encaixaven amb els seus desitjos, el rumb del món futur s’orientaria cap on volia.

Que les profecies no passaven d’expressar desitjos ho feien pensar dues coses. Una, que els pronòstics eren contradictoris. Hi havia qui assegurava que el coronavirus capgiraria l’ordre mundial i qui, com a molt, acceptava que la pandèmia podria accelerar la història, però just en la direcció que ja anava. L’altra sospita venia del fet que malgrat la magnitud de la patacada en les nostres vides, aquests intel·lectuals i analistes –parlo de gent seriosa, amb prestigi internacional, i no tan sols de tertulians frívols– no mostraven cap capacitat per canviar les seves pròpies conviccions. La meva era que si el coronavirus no canviava les conviccions, llavors tampoc podia produir canvis rellevants.

Després de mesos de covid-19 crec que ja podem dir que, efectivament, la “nova normalitat” s’assemblarà extraordinàriament a l’antiga. El cert és que la brutalitat de la pandèmia –només a Catalunya amb més de vint mil morts, i al món, reconegudes, prop de tres milions i mig– ja som en camí d’oblidar-la. La victòria d’Ayuso a l’Assemblea de Madrid indica que el plaer de fer una cerveseta fresca al carrer cura molt ràpidament el dolor viscut. “El mort, al sot; i el viu, al rebost”, que es diu per aquí, o “el muerto al hoyo y el vivo al bollo –o a la cañita–”, que diuen per allà. Cervesa, és clar, entesa com a metàfora de l’alegria de viure despreocupadament. Aquest va ser l’èxit d’Ayuso, una promesa no pas de nova normalitat, sinó de retorn a la mateixa.

Que el partit més votat el 14-F a Catalunya fos el PSC, encapçalat pel ministre que havia gestionat la pandèmia fins llavors amb retards de conseqüències dramàtiques, amb confiscació de les competències que ens haurien permès una millor gestió i avalat per crides patriòtiques a la unitat contra el virus –dels que mai no han estat nacionalistes–, indica que en això, els catalans no devem ser gaire diferents dels de Madrid. Aquelles crides del president Quim Torra a prioritzar la vida per damunt de tot, èticament impecables, políticament es van fondre amb la mateixa discreció i celeritat que es va produir seva inhabilitació.

Per si encara en quedava algun dubte, les dades del darrer Baròmetre del CEO del novembre del 2020, comparades amb les del desembre del 2019, sembla que confirmen aquestes impressions. A Catalunya, el govern espanyol del ministre Illa, després de nou mesos de pandèmia, millorava la seva nota en un 30%. I, entretant, es doblava el nombre de catalans que consideraven que un dels problemes més importants era la insatisfacció amb la política. Francament, encara que em rebenti, no sé si pensar que la causa de la insatisfacció tenia més a veure amb el tancament de la restauració que no pas amb la gestió de les residències...

Que la pandèmia haurà accelerat alguns canvis és una obvietat: el teletreball, la docència en línia o les compres per internet. Res, però, que no estigués previst. Ara bé, d’allò que “havia vingut per quedar-se”, quan el que venia anava contracorrent, poca cosa. I dels grans canvis en l’ordre de les prioritats personals i de les grans transformacions polítiques i econòmiques, encara menys.