EL MORT, AL SOT; I EL VIU, AL REBOST

Durant els pri­mers mesos de la pandèmia, a mesura que se’n des­co­bria la gra­ve­tat, el seu caràcter glo­bal, l’afec­tació sobre l’eco­no­mia i l’impacte en els hàbits de relació social, quan sabíem que les morts no para­ven de créixer i que es col·lap­sa­ven els ser­veis d’urgències, les plan­tes dels hos­pi­tals i les UCI, paral·lela­ment, van començar a aparèixer anàlisis que pro­nos­ti­ca­ven els grans can­vis revo­lu­ci­o­na­ris que se’n deri­va­rien.

De pro­fe­cies, se’n van fer mol­tes i cal­dria estu­diar-les. Des del pri­mer moment, tot­hom por­tava l’aigua al seu molí. És a dir, s’apro­fi­tava un fet extra­or­di­nari per donar-se la raó a un mateix i pro­nos­ti­car que just es pro­dui­rien els can­vis soci­als que sem­pre havia espe­rat. Les pro­fe­cies es posa­ven al ser­vei de la pro­tecció gene­ral d’un ciu­tadà que, enmig de tanta por, neces­si­tava cer­te­ses. Però, sobre­tot, era clar que hi havia qui espe­rava que a còpia d’anun­ciar les revo­lu­ci­ons que encai­xa­ven amb els seus desit­jos, el rumb del món futur s’ori­en­ta­ria cap on volia.

Que les pro­fe­cies no pas­sa­ven d’expres­sar desit­jos ho feien pen­sar dues coses. Una, que els pronòstics eren con­tra­dic­to­ris. Hi havia qui asse­gu­rava que el coro­na­vi­rus cap­gi­ra­ria l’ordre mun­dial i qui, com a molt, accep­tava que la pandèmia podria acce­le­rar la història, però just en la direcció que ja anava. L’altra sos­pita venia del fet que mal­grat la mag­ni­tud de la pata­cada en les nos­tres vides, aquests intel·lec­tu­als i ana­lis­tes –parlo de gent seri­osa, amb pres­tigi inter­na­ci­o­nal, i no tan sols de ter­tu­li­ans frívols– no mos­tra­ven cap capa­ci­tat per can­viar les seves pròpies con­vic­ci­ons. La meva era que si el coro­na­vi­rus no can­vi­ava les con­vic­ci­ons, lla­vors tam­poc podia pro­duir can­vis relle­vants.

Després de mesos de covid-19 crec que ja podem dir que, efec­ti­va­ment, la “nova nor­ma­li­tat” s’assem­blarà extra­or­dinària­ment a l’antiga. El cert és que la bru­ta­li­tat de la pandèmia –només a Cata­lu­nya amb més de vint mil morts, i al món, reco­ne­gu­des, prop de tres mili­ons i mig– ja som en camí d’obli­dar-la. La victòria d’Ayuso a l’Assem­blea de Madrid indica que el plaer de fer una cer­ve­seta fresca al car­rer cura molt ràpida­ment el dolor vis­cut. “El mort, al sot; i el viu, al rebost”, que es diu per aquí, o “el muerto al hoyo y el vivo al bollo –o a la cañita–”, que diuen per allà. Cer­vesa, és clar, entesa com a metàfora de l’ale­gria de viure des­pre­o­cu­pa­da­ment. Aquest va ser l’èxit d’Ayuso, una pro­mesa no pas de nova nor­ma­li­tat, sinó de retorn a la mateixa.

Que el par­tit més votat el 14-F a Cata­lu­nya fos el PSC, encapçalat pel minis­tre que havia ges­ti­o­nat la pandèmia fins lla­vors amb retards de con­seqüències dramàtiques, amb con­fis­cació de les com­petències que ens hau­rien permès una millor gestió i ava­lat per cri­des patriòtiques a la uni­tat con­tra el virus –dels que mai no han estat naci­o­na­lis­tes–, indica que en això, els cata­lans no devem ser gaire dife­rents dels de Madrid. Aque­lles cri­des del pre­si­dent Quim Torra a pri­o­rit­zar la vida per damunt de tot, ètica­ment impe­ca­bles, política­ment es van fon­dre amb la mateixa dis­creció i cele­ri­tat que es va pro­duir seva inha­bi­li­tació.

Per si encara en que­dava algun dubte, les dades del dar­rer Baròmetre del CEO del novem­bre del 2020, com­pa­ra­des amb les del desem­bre del 2019, sem­bla que con­fir­men aques­tes impres­si­ons. A Cata­lu­nya, el govern espa­nyol del minis­tre Illa, després de nou mesos de pandèmia, millo­rava la seva nota en un 30%. I, entre­tant, es doblava el nom­bre de cata­lans que con­si­de­ra­ven que un dels pro­ble­mes més impor­tants era la insa­tis­facció amb la política. Fran­ca­ment, encara que em rebenti, no sé si pen­sar que la causa de la insa­tis­facció tenia més a veure amb el tan­ca­ment de la res­tau­ració que no pas amb la gestió de les residències...

Que la pandèmia haurà acce­le­rat alguns can­vis és una obvi­e­tat: el tele­tre­ball, la docència en línia o les com­pres per inter­net. Res, però, que no estigués pre­vist. Ara bé, d’allò que “havia vin­gut per que­dar-se”, quan el que venia anava con­tra­cor­rent, poca cosa. I dels grans can­vis en l’ordre de les pri­o­ri­tats per­so­nals i de les grans trans­for­ma­ci­ons polítiques i econòmiques, encara menys.