TELEMÀTICS, PERÒ NACIONALS I DE CULTURA

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el CoNCA, va fer públics la setmana passada els cinc guanyadors (quatre en les categories unipersonals i una destinada a un projecte col·lectiu) dels Premis Nacionals de Cultura 2021. La cerimònia, adaptada per necessitat a una normativa covid que sembla que de mica en mica va relaxant les mesures, la vam poder seguir a través dels mitjans telemàtics i, també, a través del 3/24. Després, una esgarrapadeta a les notícies del migdia i de la nit, i seguim amb l’actualitat frenètica, que es veu que no deixa espai per a res més.

El fet d’optar per aquest format televisiu, rubricat aquesta setmana amb una recepció al Palau de la Generalitat, ha fet perdre als Premis Nacionals de Cultura un moment important de comunió amb i per al sector i que no és cap altre que la gala tradicional, itinerant i molt concorreguda sectorialment, que permetia reconèixer els guanyadors d’una manera pública i notòria i en clau més interna, si voleu, però igualment necessària.

Vull deixar clar que en cap cas aquesta és una crítica al format d’enguany: primer, i més important, els premis s’han pogut donar i reconeixen trajectòries impressionants, al meu entendre, com la de l’editora Maria Carme Dalmau, cofundadora de l’editorial Rafael Dalmau i única dona que va signar el manifest fundacional de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, l’any 1978. També la mescla de veterania (igualment merescut el reconeixement a l’escriptor i pintor Narcís Comadira) i joventut em sembla remarcable i lloable en uns guardons que, en presentar-se, recorden ser el reconeixement més alt que atorga el govern de Catalunya en matèria cultural.

Ara bé, precisament per la notorietat dels premis, aquest reconeixement del sector i amb el sector cultural, que és tan ric i divers, que s’expressa amb tants accents i a tantes velocitats, hauria de ser igualment prioritari. Tal vegada, la recuperació d’aquesta pretesa normalitat podria ajudar a convocar-lo més endavant, potser, o en un format també híbrid, si s’escau.

En tot cas, les persones que em coneixen saben que no puc (ni vull) deixar passar l’oportunitat de felicitar públicament no només la Carme Dalmau i en Narcís Comadira, sinó també l’artista electrònica Mónica Rikic i la fotògrafa Maria Contreras. Però, és clar, em sento molt i molt content per l’estimat Dansàneu, convertit des de l’any 2015 en Festival de Cultures del Pirineu i del qual vaig ser fundador, agombolat pel Consell Cultural de les Valls d’Àneu, ara farà trenta anys.

Allò que explica el perquè l’any 1991 vam rebre l’encàrrec per part del Departament de Cultura de crear un festival d’esbarts dansaires respon al coneixement i la consciència que a Catalunya no hi havia, en aquell moment, un substrat prou madur de creació i producció vinculat a la dansa tradicional –diria més, no només a Catalunya, també als territoris limítrofs–. És per això que vam apostar per centrar-nos en la formació, entesa com la base, el pòsit, precisament per defugir una visió excessivament folklòrica de la dansa tradicional. D’aquí que l’etapa inicial fos un dels elements generadors de les antigues escoles de la festa (Festcat) i, per tant, de la formació.

De fet, si l’any 1992 haguéssim plantejat un festival com l’actual, no hauria reeixit: ni la majoria de produccions haurien estat artísticament del nivell ni interès actuals, ni hauria connectat amb un públic encara poc articulat. També cal sumar-hi la poca sensibilitat que hi havia per considerar la dansa com un patrimoni, la dansa viva, em refereixo, la tradicional i el poc nivell de producció artística que, afortunadament, els temps actuals han corregit.

Amb Joan Serra vam crear l’escola d’estiu de dansa perquè feia falta i, de la mateixa manera, l’equip actual ha apostat per un festival d’exhibició que recull els mateixos criteris (creativitat, contemporaneïtat i fusió), que treballa l’arrel, però no només l’arrel (hi fan dansa contemporània, circ, qüestions de patrimoni immaterial...), i projecta com no ho hauríem pogut imaginar el territori, les Valls d’Àneu, arreu gràcies a una mescla d’estils, d’estètiques i de plantejaments que fan del Dansàneu una trobada única i necessària.

Gràcies als amics del festival, als d’abans, als d’ara i als de sempre (visca la gent porosa que no té por als canvis!); gràcies, on siguis, amic Joan Serra pel talent i la convicció; gràcies al Consell Cultural de les Valls d’Àneu per apuntar-s’hi (i seguir!) amb tot l’entusiasme i el rigor. I, és clar, gràcies a l’equip actual pel lideratge i la visió, que gairebé us diria que és el que més costa de trobar.

Tenim Premis Nacionals de Cultura 2021: ajudem-los, acompanyem-los, celebrem-los.