ELS INDULTS I L’ESTABILITAT ECONÒMICA

Pedro Sánchez ha concedit l’indult finalment a nou presos polítics catalans que ja feia més de tres anys que eren a la presó per una condemna que en alguns casos era de 13 anys. Parlem d’unes penes i un judici històric vergonyós perquè els delictes no es van poder provar, ja que convocar un referèndum no era tipificat de delicte i tampoc hi va haver cap violència, fet que ha estat la base per condemnar-los per sedició. Per què, doncs, aquests líders polítics i de la societat civil han estat tant de temps entre reixes?

Precisament per això el president espanyol ha tingut ara tanta pressa per alliberar-los. Les institucions europees i internacionals han pressionat fins a un punt que el govern socialista, amb la pressió al clatell, va voler fer l’acte de propaganda política al Gran Teatre del Liceu dilluns, on Pedro Sánchez va anunciar de manera solemne que dimarts aprovaria en Consell de Ministres l’indult a nou persones perquè “serviria per sumar milions de catalans a favor de la convivència”.

Poques hores després, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar l’informe crític amb l’Estat espanyol per haver empresonat i perseguit a l’exili dirigents independentistes, i també per haver condemnat el president Quim Torra i haver perseguit alts càrrecs de la Generalitat. Aquesta moció se suma a la posició d’altres organismes, com ara el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU i Amnistia Internacional.

El partit socialista en el govern, i també el PSC, insisteixen que ara comença un nou cicle, basat en la “concòrdia i la Constitució”, i que “junts s’afavorirà la convivència i l’estabilitat”. Però, si s’analitzen les frases del president Sánchez, de ben segur que el 52% dels catalans no acaben d’entendre què vol dir començar de nou. Perquè el cert és que, si hi hagut una dècada de reivindicació independentista per esdevenir un nou estat europeu, no ha estat per una moda, sinó que en bona part ha estat fruit del mal tracte econòmic rebut històricament.

El dèficit fiscal català amb l’Estat supera els 17.000 milions d’euros anuals, una sagnia insuportable any rere any quan se suposa que Catalunya havia de ser la locomotora econòmica de l’Estat, o el dèficit permanent en inversió per a infraestructures, quan algunes fa més de dues dècades que estan pendents de la seva finalització. A més, en el capítol de les inversions públiques procedents de Madrid, mai, absolutament mai, la seva execució es correspon amb la pressupostada real, sinó que la mitjana dels darrers anys ben just arriba al 70% d’allò que s’aprova i signa l’any anterior.

Si tornem al present, el president Sánchez assegura que comença una nova etapa entre Catalunya i Espanya. Però la realitat és que ha estat tres anys en el govern i no hi ha hagut absolutament cap negociació per resoldre el conflicte polític. Ja està bé de tant parlar de diàleg perquè, en el fons, és una paraula buida si no s’acompanya de decisions concretes i efectives per resoldre el conflicte bilateral.

Els partits estatals i alguns de catalans no han parat de dir que el procés ha estat nefast per a l’estabilitat econòmica. És un relat que pretén desprestigiar la majoria de catalans que pensen d’una altra manera. El darrer any i mig l’afectació en l’economia ha estat per la covid-19, no pel procés. I abans de la pandèmia l’atur a Catalunya estava quatre punts per sota de l’espanyol, el pes de les exportacions era el 26% de l’Estat i la recepció de turisme internacional, més del 25%. Ah, i moltes empreses que van traslladar la seu social ho van fer per pagar menys impostos en altres comunitats, especialment a Madrid. A Catalunya ja hi havia convivència i estabilitat abans dels indults.