EL QUE HA DE VENIR

En més d’una ocasió hem dit que a partir de la judicialització del conflicte entre Catalunya i l’Estat la seva solució depenia d’una etapa d’internacionalització a través de la qual es creessin les condicions adequades perquè les parts admetessin la necessitat de trobar una solució respectuosa amb els drets de la minoria nacional catalana.

Cada dia que passa aquesta tesi cobra més i més força i comença a convertir-se en una autèntica preocupació per als que s’han cregut amos de la veritat i posseïdors de tots els ressorts de poder necessaris per fer callar les aspiracions legítimes d’un poble que, com qualsevol altre, té dret a decidir sobre el seu present i el seu futur.

Aquest procés d’internacionalització es va iniciar amb la partida a l’exili del president Puigdemont i part del seu govern, i en aquests tres anys i mig el que s’ha fet, que tant malestar ha causat en un sector poderós de l’Estat, no és ni comparable al que ha de venir.

Si el dictamen de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa ha causat malestar, sotsobre i fins i tot por a les altes instàncies d’un poder que no accepta ni crítiques ni contrapesos, el que ha de venir comportarà la constatació definitiva del que sempre hem sostingut: han actuat de forma contrària a qualsevol principi democràtic i s’han endinsat en un terreny privatiu d’altres poders de l’Estat.

El recorregut internacional, sense el qual res del que ha succeït fins ara es comprendria, va començar un 5 de novembre del 2017 quan el Tribunal de Primera Instància de Brussel·les, en contraposició al que havia acordat dies abans l’Audiencia Nacional, va acordar la llibertat provisional dels exiliats per entendre que no concorrien motius per acordar cap altra mesura privativa de llibertat.

Les contradiccions entre el que anava succeint als tribunals de l’Estat i el que passava als diferents òrgans jurisdiccionals europeus han estat la constant d’aquests anys. Ara, quan ja tot està fora del control del Tribunal Suprem, el resultat no és que sigui imaginable, sinó que és més que probable... i ho saben.

Si els va semblar greu allò de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, els semblarà devastador quan s’hagin de pronunciar el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE).

No podran qualificar cap d’aquests òrgans jurisdiccionals ni de “tribunal regional”, ni de “club d’amics”, ni d’“organisme irrellevant” com han intentat fer amb Slesvig-Holstein, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides i la mateixa Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa... i ho saben.

El que ha de venir tindrà forma de sentències i aquestes implicaran l’obligació del seu acatament sota risc, en cas contrari, d’extreure Espanya d’un club les regles del qual fa anys que se salten.

No serà una, ni dues, ni tres les sentències que es dictaran en un termini raonable de temps, i d’aquestes i d’aquests procediments es desprendran conclusions molt serioses que els que estiguin pensant en el futur haurien d’assumir com d’obligat compliment.

Cadascuna de les demandes dels presos donarà origen a un procediment davant del TEDH amb la seva corresponent sentència que, a la vista dels informes de les Nacions Unides i del Consell d’Europa, semblarien tenir un desenllaç bastant clar que ratificaria el que sempre hem dit: s’ha tractat d’un procés sense les degudes garanties i la sentència ha de ser anul·lada. Aquí, el resultat final, en qualsevol cas, dependrà de diversos factors.

Però el TEDH no només s’haurà de pronunciar sobre els recursos dels presos, també haurà de fer-ho sobre una causa que és un dels millors reflexos de com s’ha operat per inhabilitar, apartar de la política, els enemics: la causa en contra del president Torra, del desenllaç de la qual pocs dubtes podem tenir.

Igualment, a poc a poc s’aniran resolent, imagino que sempre per la via de la desestimació, les diverses empares presentades davant del Tribunal Constitucional en la defensa del president Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig... Cadascuna d’aquestes sentències donarà peu a una nova demanda davant del TEDH... i sabem com acabaran sent aquestes sentències.

D’altra banda, el TGUE haurà de dictar, almenys, tres sentències diferents en relació amb les demandes presentades, arran de la judicialització del conflicte polític, en contra de decisions del Parlament Europeu, entre les quals es troba la que afecta el suplicatori. Aquestes sentències reconduiran comportaments del Parlament Europeu, però, sobretot, deixaran en evidència com s’ha actuat per part de les sales Segona i Tercera del Suprem.

Finalment, en paral·lel als pronunciaments del TGUE, haurà de definir-se el TJUE en relació amb les mal anomenades “prejudicials” plantejades pel jutge Llarena. El tema és evident, el seu resultat també ho serà.

Totes aquestes resolucions generaran un escenari devastador per als que han confiat que judicialitzant la política podrien reconduir un desig majoritàriament present entre els catalans.

El problema és d’una altra envergadura, i respecte a això cal plantejar-se algunes preguntes: estan preparats per a tants disgustos?, com encaixaran tantes i tan severes sentències que seran d’obligat compliment?, quant temps més podran seguir sostenint que han actuat correctament?, i, sobretot, qui seran els que continuaran defensant que es va tractar d’un problema delictiu i no polític?

La partida internacional es va guanyar a Slesvig-Holstein fa tres anys, però aquesta derrota no es va acceptar. Tot el que ha passat a partir d’aquí no és res més que la constatació de com d’allunyats de la realitat europea es troben els qui tenen a les seves mans un botó nuclear que, segurament, acabarà fent que els míssils explotin dins la pròpia sitja.

L’única via era la internacionalització i el que ha passat fins ara, però sobretot el que ha de venir, així ho demostra.