HOSPITAL EVANGÈLIC, HISTÒRIA LLUNYANA

El 17 de juny d’enguany, en un acte solemne i emotiu, s’ha posat la primer pedra del que serà el Nou Hospital Evangèlic, situat al 22@ de la capital catalana, amb 190 llits en un nou edifici de 10.000 m², més un espai ambulatori ampli. El nou centre, resultat de l’acord entre la Fundació del Nou Hospital Evangèlic, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, entrarà en funcionament d’aquí a pocs anys, dedicat a persones amb patologies cròniques complexes, necessitats de rehabilitació intensiva, control clínic continu, necessitats neurològiques i psicogeriàtriques o amb necessitats d’acompanyament al final de la vida. Aquest projecte de futur, però, té al darrere una història de gairebé un segle i mig d’esforços, entrebancs i il·lusions, generalment desconeguda per la majoria de la població. A Barcelona, a Tarragona, a València, en el segle XIX, hi ha casos documentats de protestants atesos en hospitals públics, sovint mariners estrangers, que són coaccionats per abandonar la seva fe, sobretot per part de les monges dels centres, mentre alguns pastors que els presten assistència espiritual en són foragitats al crit acusador d’“heretge!”. El 1872, la mort d’una dona protestant que no ha pogut ser assistida en els darrers moments, fa veure la necessitat que les esglésies protestants disposin d’un centre hospitalari respectuós amb la seva confessió. El missioner suís A.L. Empaytaz fa els primers passos en aquesta direcció amb un petit centre, el primer beneficiari del qual és un antic sacerdot catòlic. G. Lawrence, missioner gal·lès, crea una casa asil al carrer de Sant Pau de Gràcia, El Bon Samarità, per acollir-hi els malalts sense recursos, amb l’assistència de 600 persones a l’acte inaugural, el 4 de juny del 1874. Compta amb donatius enviats pels lectors de la revista interdenominacional The Christian, de Londres, amb què Lawrence col·labora. El doctor Warren, metge anglès, en supervisa les tasques hospitalàries. El 1879, el presbiterià Empaytaz, el metodista R. Simpson i el membre dels germans H. Payne acorden la creació d’un centre sanitari per atendre els malalts protestants, embrió del que serà l’actual Hospital Evangèlic, que, durant dècades, serà conegut com a Infermeria Evangèlica. Els seus inicis són molt modestos i habiliten un pis de lloguer fins que, el 1893, amb la col·laboració dels protestants estrangers residents a Barcelona, es pot adquirir una finca d’uns 2.000 m² al carrer de les Camèlies, on encara continua ubicat l’hospital. El 1886, a Figueres, s’obre una infermeria evangèlica, al carrer de Pere III, sota la direcció del doctor Brusés i amb consulta gratuïta dos dies a la setmana. El pastor A. Araud funda a Perpinyà, el 1894, l’Assistència pel Treball, entitat que combat la mendicitat i les pràctiques de rodamon i exposa el seu projecte de creació d’un asil nocturn i una assistència específica per al treball femení. A Rubí, el 1927, s’obre un Asil per a Ancians Pobres, que estarà en funcionament durant cinc anys, allà on, el 1881, el pastor metodista, republicà i maçó F. Albricias havia fundat la societat de socors mutus La Fraternitat.

A partir del 1904, i en diferents etapes, es va construint un nou edifici que serà ampliat en diverses i ocasions i on s’instal·la una sala d’operacions per a intervencions quirúrgiques, una sala de parts i un aparell de Raigs X. El 3 de maig del 1924, s’inaugura el pavelló de cirurgia de l’Hospital Evangèlic, el personal del qual, el 1929, atendrà Lady Mountbatten, muller del darrer virrei de l’Índia i besnet de la reina Victòria, en el seu part a l’Hotel Ritz de Barcelona. Durant dècades en serà director mèdic Ramon Montserrat i, amb l’esclat revolucionari del 1936 i la guerra, l’Hospital Evangèlic, únic avui als diferents països de la Península, adopta la denominació protectora d’Hospital de les Colònies Estrangeres per tal d’evitar l’expropiació o els entrebancs a la seva activitat, la bandera britànica hi oneja a la façana i és posat sota la tutela dels consolats d’Alemanya, els Estats Units, la Gran Bretanya i Suïssa. Administrat per aquests països, durant la Segona Guerra Mundial, en què eren enemics, i també gairebé al llarg de tot el franquisme, el 1973 l’hospital posa fi a la tutela estrangera i és retornat als seus propietaris legítims i fundadors històrics: els protestants catalans. Durant molt de temps, l’hospital treballarà per a diverses entitats com la Mútua Evangèlica, la Mútua Regional d’Accidents de Treball i també atenent les necessitats d’una societat com la catalana, amb una gran tradició d’entitats mutualistes i d’assegurança lliure. El 1969, Ricard Giralt-Miracle dissenya uns segells singulars amb la venda dels quals es recapten fons addicionals per a l’Hospital Evangèlic, en un procediment habitual de finançament. El 1976, se signa un conveni amb la Seguretat Social per poder intervenir-hi persones assegurades i reduir, així, les habituals llistes d’espera, amb cirurgians de la Vall d’Hebron i de Bellvitge. El 1986, l’hospital s’especialitza en malalts crònics, una atenció que compagina amb l’assistència a malalts greus particulars, de la Mutualitat Evangèlica o de diferents entitats privades. A partir del 2007, esdevé un centre sociosanitari concertat amb la Generalitat i, el 2010, juntament amb la renovació d’imatge corporativa i amb la visió posada en una nova ubicació en què construir un nou hospital, l’hospital passa a anomenar-se Nou hospital evangèlic.

En qüestió de mesos, l’emblemàtic centre del carrer de les Camèlies, carregat d’història, ja serà cosa del passat. No obstant això, continuarà sent un referent sentimental importantíssim per als protestants dels Països Catalans, molts dels quals hi han nascut, o hi han vist morir familiars propers o intervenir-hi quirúrgicament amics i companys de fe, quan només tenien un lloc segur perquè les seves conviccions fossin respectades amb la dignitat merescuda. Benvingut sigui el Nou Hospital Evangèlic al servei de tota la societat catalana!