TROBADES ALS LLIMBS

Les trobades dels presos polítics amb els vells companys de lluita i aventures són sempre emotives. Enmig d’un conflicte, els combatents aprofiten una treva per visitar els seus. Afloren els records, sovintegen les abraçades, llueixen les emocions. És un goig retrobar-se en privat després de tants anys de separació.

La trobada més significativa, però no menys privada, ha estat la de Waterloo, a la seu del Consell per la República, que també és un òrgan de dret privat. La foto que tothom esperava amb candeletes per escenificar la recuperació de la unitat del 2017 hauria de tenir el valor simbòlic d’un suport al més alt nivell tant de l’acció exterior del Consell com de la interior del govern. I l’hauria tingut si la imatge hagués anat acompanyada d’alguna mena de declaració política.

La foto ha trobat un ambient hostil a les xarxes, molt crítiques cap a ERC i la seva política de la taula del diàleg. Sobretot es retreu que sigui això, una mera foto sense voluntat de sortir del simbolisme nostàlgic, per encarar la realitat pràctica de l’aquí i l’ara. Només un tuit del president d’ERC en què mostra la seva alegria per la trobada i el seu desig que n’hi torni a haver aviat una altra en una Catalunya “lliure”, l’habitual terme boirós per no pronunciar la maleïda paraula independència.

La unitat sembla que és el criteri bàsic de l’acció del president Puigdemont. La unitat fins al cost de la inacció. El president exerceix d’amfitrió, el deure principal del qual és que l’hoste estigui en un ambient confortable. Cosa segura, atès que avui tothom parla de nou d’unitat. El MHP Aragonès la vol per fer inevitable, diu, l’amnistia i el referèndum.

El programa del govern de coalició té un temps d’espera experimental de dos anys, fins a veure quins resultats dona la taula de diàleg. Dos anys de prova durant els quals les aigües hauran tornat a la seva llera, l’empenta independentista s’haurà esgotat i el govern adoptarà una bateria de polítiques públiques d’esquerres. La idea que a on no hi ha cap sobirania no hi pot haver polítiques d’esquerres, no sembla digna d’atenció per als cervells republicans.

El gobierno, però, amb el qual es planteja dialogar durant dos anys ha deixat prou clars els límits del voluntarisme català. La reforma de la ley de seguridad nacional preveu legalitzar una mobilització forçosa de la població i una possible confiscació dels seus béns i estalvis. Com si estiguéssim en guerra. I hi estem. Recordeu: “Si vols la pau, prepara la guerra.” Aquests preparatius bèl·lics són els que permeten al president Sánchez mostrar la seva faceta humanística, fins i tot poètica, quan insta tothom a superar l’esperit del 2017. Precisament, l’esperit que la foto de Waterloo intenta ressuscitar, com un remake de les neus d’antany, com un sunset boulevard, però que no vol dir que l’Estat tingui previst afluixar amb la repressió penal, civil, administrativa, a tot arreu.

En aquests dos anys hi haurà també eleccions generals i municipals a Espanya, amb resultats que avui no es poden predir i que sens dubte tindran efectes a Catalunya que potser convertiran en paper mullat tot el que es parli ara mateix. Els partits, que són els que controlen la situació, s’han posat d’acord a esperar els dos anys per sortir dels llimbs en què s’han ficat ells mateixos i suscitar un altre embat democràtic, sigui el que sigui el significat d’aquesta expressió.

El pitjor dels escenaris és que ERC acabi les negociacions de la taula del diàleg proposant un nou referèndum que, com ja anuncien els seus dirigents, ofereixi a l’electorat diverses opcions, fins i tot, un nou estatut i, per descomptat, només faltaria, també la independència. La consulta, doncs, no tindria de referèndum més que el nom. Un referèndum és una decisió excloent sobre sí o no a una proposta concreta, en aquest cas, sí o no a la independència. Si hi ha altres opcions, el referèndum passa a ser una elecció disfressada. Es tractaria aleshores d’unes eleccions autonòmiques anticipades.

El problema és que aquest ha estat precisament el resultat de les eleccions anteriors, de les quals va sortir un govern independentista que no va fer res per la independència. El mateix que es proposa el nou govern als llimbs.