Opinió

Tribuna republicana

TROBADES ALS LLIMBS

La foto de Waterloo hauria tingut un gran valor simbòlic si hagués anat acompanyada d’alguna declaració política
Una mera foto sense voluntat de sortir del simbolisme nostàlgic, per encarar la realitat

Les tro­ba­des dels pre­sos polítics amb els vells com­panys de lluita i aven­tu­res són sem­pre emo­ti­ves. Enmig d’un con­flicte, els com­ba­tents apro­fi­ten una treva per visi­tar els seus. Aflo­ren els records, sovin­te­gen les abraçades, llu­ei­xen les emo­ci­ons. És un goig retro­bar-se en pri­vat després de tants anys de sepa­ració.

La tro­bada més sig­ni­fi­ca­tiva, però no menys pri­vada, ha estat la de Water­loo, a la seu del Con­sell per la República, que també és un òrgan de dret pri­vat. La foto que tot­hom espe­rava amb can­de­le­tes per esce­ni­fi­car la recu­pe­ració de la uni­tat del 2017 hau­ria de tenir el valor simbòlic d’un suport al més alt nivell tant de l’acció exte­rior del Con­sell com de la inte­rior del govern. I l’hau­ria tin­gut si la imatge hagués anat acom­pa­nyada d’alguna mena de decla­ració política.

La foto ha tro­bat un ambi­ent hos­til a les xar­xes, molt crítiques cap a ERC i la seva política de la taula del diàleg. Sobre­tot es retreu que sigui això, una mera foto sense volun­tat de sor­tir del sim­bo­lisme nostàlgic, per enca­rar la rea­li­tat pràctica de l’aquí i l’ara. Només un tuit del pre­si­dent d’ERC en què mos­tra la seva ale­gria per la tro­bada i el seu desig que n’hi torni a haver aviat una altra en una Cata­lu­nya “lliure”, l’habi­tual terme boirós per no pro­nun­ciar la maleïda paraula inde­pendència.

La uni­tat sem­bla que és el cri­teri bàsic de l’acció del pre­si­dent Puig­de­mont. La uni­tat fins al cost de la inacció. El pre­si­dent exer­ceix d’amfi­trió, el deure prin­ci­pal del qual és que l’hoste esti­gui en un ambi­ent con­for­ta­ble. Cosa segura, atès que avui tot­hom parla de nou d’uni­tat. El MHP Ara­gonès la vol per fer ine­vi­ta­ble, diu, l’amnis­tia i el referèndum.

El pro­grama del govern de coa­lició té un temps d’espera expe­ri­men­tal de dos anys, fins a veure quins resul­tats dona la taula de diàleg. Dos anys de prova durant els quals les aigües hau­ran tor­nat a la seva llera, l’empenta inde­pen­den­tista s’haurà esgo­tat i el govern adop­tarà una bate­ria de polítiques públi­ques d’esquer­res. La idea que a on no hi ha cap sobi­ra­nia no hi pot haver polítiques d’esquer­res, no sem­bla digna d’atenció per als cer­vells repu­bli­cans.

El gobi­erno, però, amb el qual es plan­teja dia­lo­gar durant dos anys ha dei­xat prou clars els límits del volun­ta­risme català. La reforma de la ley de segu­ri­dad naci­o­nal pre­veu lega­lit­zar una mobi­lit­zació forçosa de la població i una pos­si­ble con­fis­cació dels seus béns i estal­vis. Com si estiguéssim en guerra. I hi estem. Recor­deu: “Si vols la pau, pre­para la guerra.” Aquests pre­pa­ra­tius bèl·lics són els que per­me­ten al pre­si­dent Sánchez mos­trar la seva faceta humanística, fins i tot poètica, quan insta tot­hom a superar l’espe­rit del 2017. Pre­ci­sa­ment, l’espe­rit que la foto de Water­loo intenta res­sus­ci­tar, com un remake de les neus d’antany, com un sun­set bou­le­vard, però que no vol dir que l’Estat tin­gui pre­vist aflui­xar amb la repressió penal, civil, admi­nis­tra­tiva, a tot arreu.

En aquests dos anys hi haurà també elec­ci­ons gene­rals i muni­ci­pals a Espa­nya, amb resul­tats que avui no es poden pre­dir i que sens dubte tin­dran efec­tes a Cata­lu­nya que pot­ser con­ver­ti­ran en paper mullat tot el que es parli ara mateix. Els par­tits, que són els que con­tro­len la situ­ació, s’han posat d’acord a espe­rar els dos anys per sor­tir dels llimbs en què s’han ficat ells matei­xos i sus­ci­tar un altre embat democràtic, sigui el que sigui el sig­ni­fi­cat d’aquesta expressió.

El pit­jor dels esce­na­ris és que ERC acabi les nego­ci­a­ci­ons de la taula del diàleg pro­po­sant un nou referèndum que, com ja anun­cien els seus diri­gents, ofe­reixi a l’elec­to­rat diver­ses opci­ons, fins i tot, un nou esta­tut i, per des­comp­tat, només fal­ta­ria, també la inde­pendència. La con­sulta, doncs, no tin­dria de referèndum més que el nom. Un referèndum és una decisió exclo­ent sobre sí o no a una pro­posta con­creta, en aquest cas, sí o no a la inde­pendència. Si hi ha altres opci­ons, el referèndum passa a ser una elecció dis­fres­sada. Es trac­ta­ria ales­ho­res d’unes elec­ci­ons autonòmiques anti­ci­pa­des.

El pro­blema és que aquest ha estat pre­ci­sa­ment el resul­tat de les elec­ci­ons ante­ri­ors, de les quals va sor­tir un govern inde­pen­den­tista que no va fer res per la inde­pendència. El mateix que es pro­posa el nou govern als llimbs.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.