Fèlix Cucurull, 25 anys

Enguany fa 25 anys de la mort de Fèlix Cucurull, ocorreguda a Arenys de Mar el 1996, on nasqué el 1919 en una família catalanista, culta i polititzada, ja que el pare en fou batlle per la Lliga. El patriotisme català i l’interès per l’escriptura van ser les seves dues grans passions. El primer, relatiu al conjunt dels Països Catalans, mentre que el segon el canalitzà en dues direccions: la literària, amb poesia i prosa de ficció, i la història, a través de l’assaig, la recerca i la divulgació del catalanisme i la qüestió nacional. La seva obra com a escriptor no es pot deslligar, de cap manera, del seu compromís polític amb el poble, el país i la seva llibertat. Així, als 12 anys ja funda la Joventut Catalanista, als 17 es fa militant d’Estat Català i als 21, del nounat Front Nacional de Catalunya. El 1968 crea Acció Socialista Independentista de Catalunya, amb la qual, dos anys després, ingressa al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). El 1976 representa Independents pel Socialisme en la fundació del PSC-Congrés, però tan sols s’hi estarà uns mesos, ja que les discrepàncies sobre el fet nacional afloren ben aviat. Candidat pel BEAN al Congrés dels Diputats el 1979, el 1983 és elegit conseller municipal a Arenys, com a independent a la llista del PSUC-Nacionalistes d’Esquerra. Orador emblemàtic al Fossar de les Moreres, l’11 de setembre de 1977, així com també al Pi de les Tres Branques, el 1981, fou un membre molt actiu de la Crida a la Solidaritat i en presidí algunes assemblees. Durant la llarga nit de pedra del franquisme va ser detingut, hagué de passar més d’un cop pels jutjats i li fou retirat el passaport. Va ser vicepresident del Consell Nacional Català, fundà i presidí l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i també l’Associació Roca i Farreras. D’ideologia socialista i partidari de la independència dels Països Catalans, signà els manifestos en contra de la Constitució Espanyola i de l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN.

La seva faceta literària ja s’expressa als 15 anys, en obtenir un premi als Jocs Florals locals i, un any més tard, s’estrena com a periodista al Diari de Mataró, després d’haver-hi dirigit la revista de l’institut. Algunes de les seves obres literàries, en prosa o en vers, han estat traduïdes a 10 llengües. Com a poeta, publicà un total de sis títols, el més destacat dels quals Vida terrena, aparegut a Lisboa en versió bilingüe català-portuguès. Com a prosista de ficció és autor de sis obres, amb una càrrega existencialista i de denúncia, de les quals sobresurt La pregunta i l’atzar. La seva amistat amb Antoni Ribera, company també d’orientació política i fill de l’iberista Ignasi Ribera i Rovira, li obre les portes al món lusòfon en entrar en contacte amb Manuel de Seabra, escriptor portuguès resident a Barcelona, per mitjà del qual farà la descoberta de la llengua i la cultura del domini lingüístic portuguès, s’estarà a Lisboa durant un parell d’anys, traduirà llibres d’una llengua a l’altra i el 1966, amb Portugal i Catalunya, obtindrà el premi Josep Yxart i s’editarà com a Dos pobles ibèrics, per la censura. El món cultural d’expressió portuguesa va reconèixer-li els mèrits i els valors, cosa que, amb una intensitat semblant, mai no va fer el seu país.

Serà la seva faceta d’historiador, però, la que el farà més conegut a la societat catalana, gràcies als seus llibres, articles a la premsa, cursos, conferències i seminaris, alguns de clandestins, impartits durant anys, entre els quals sobresurten les classes d’història a la Universitat Catalana d’Estiu, sempre amb una gran assistència d’alumnes. Cucurull és autor d’una obra extraordinària, d’utilitat permanent per a la posteritat i molt més copiada que no pas citada, apareguda en sis volums el 1975, a Edicions Catalanes de París: Panoràmica del nacionalisme català. Es tracta d’una obra monumental sense precedents al país, elaborada amb un detallisme minuciós, resultat de moltíssimes hores de recerca. A l’Avui aparegueren articles seus, esdevinguts llibres com ara Consciència nacional i alliberament o bé Catalunya, nació sotmesa, farcits d’arguments i dades històriques, rigorosament documentades. També és autor del pioner Orígens i evolució del federalisme català (1970) i La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, El fet nacional català a través de la història, Catalunya republicana i autònoma 1931-1936, Llibertat per a la democràcia i L’autodeterminació de Catalunya.

Fou el gran divulgador de la figura de Roca i Farreras, pioner de l’independentisme dels Països Catalans, l’autodeterminació i un catalanisme popular que anomenava “patriotisme social defensiu”. Recuperà Domènec Martí Julià, subratllà el fil històric del moviment emancipador català, destacant-ne els orígens populars i la seva doble dimensió nacional i social. Cal dir que, amb les lloables excepcions de Josep Termes i Eva Serra, defensà en solitari la tesi de l’existència d’un catalanisme d’arrels populars, ben viva en el federalisme obrerista del XIX, tesi sostinguda des de fora del món acadèmic universitari que, en general, no la feia seva. Igual que Josep Benet, amb qui compartia una aparença fràgil que amagava una enorme fortalesa interior, Cucurull va fer-se historiador fora de la universitat. La barba l’identificava amb un físic inconfusible, amb una veu feble i tremolosa, un cert aire tímid i una aparença eixuta. El seu oasi era un despatx replè de llibres, al fons de la merceria regentada per la muller, Teresa Coll. Els reconeixements no van arribar-li fins als darrers anys de vida, quan la salut ja era ben malmesa. El meu darrer record seu és de 1995, a Arenys, rere la mateixa taula i ell en cadira de rodes, fent el gest esforçat d’aixecar-se per cantar Els segadors. Ja no era Cucurull qui ho feia, sinó la dignitat del fil històric que s’alçava i que ell representava.