LA UNITAT DE LA CORRUPCIÓ

Un dels grans des­co­bri­ments de la soci­o­lo­gia del segle XX va ser la teo­ria de la cons­trucció social de la rea­li­tat, de Ber­ger i Luck­mann. Les idees, con­cep­tes i cre­en­ces que pro­fes­sem els éssers humans for­men la matèria pri­mera de la interacció social que ser­veix de base per a la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació que orga­nitza les soci­e­tats nos­tra­des. El que ano­me­nem rea­li­tat objec­tiva és una sub­jec­ti­vi­tat com­par­tida en lluita interna perquè tota soci­e­tat humana és con­flic­tiva.

Ales­ho­res, la teo­ria de Ber­ger i Luck­mann s’ha vist con­fir­mada o, com diria Pop­per, no fal­se­jada per la rea­li­tat de Cata­lu­nya els dar­rers qua­tre anys. L’1d’octu­bre del 2017 va ser el tret de sor­tida d’un movi­ment popu­lar que va sac­se­jar el país. Un alè que va res­sus­ci­tar una secu­lar i reno­vada espe­rança d’una soci­e­tat cap a la inde­pendència. La rea­li­tat social cata­lana mos­trava una nova con­fiança en l’esde­ve­ni­dor naci­o­nal. La impressió gene­ral era que ho teníem a tocar.

Les elec­ci­ons autonòmiques del 21 desem­bre del 2017 van donar una majo­ria inde­pen­den­tista mal­grat que els dos prin­ci­pals par­tits inde­pen­den­tis­tes van anar divi­dits a la votació. Lla­vors, es va cons­ti­tuir un govern d’aliança entre JxC i ERC que, en prin­cipi, havia d’imple­men­tar el man­dat popu­lar d’inde­pendència del referèndum de l’1-O.

En tres anys i escaig d’aquest govern, però, no es va fer res per mate­ri­a­lit­zar la inde­pendència. Ans al con­trari: el govern va col·labo­rar amb el de la metròpoli fins a l’extrem que un dels socis, ERC, va donar suport a la política repres­siva de l’Estat con­tra Cata­lu­nya quan va inha­bi­li­tar el MHP Torra. El pre­si­dent es negava a con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des. ERC les volia per rever­tir la fórmula de l’aliança i acon­se­guir el govern de la Gene­ra­li­tat.

Al llarg dels tres anys, l’espe­rit popu­lar il·lusi­o­nat amb la pos­si­bi­li­tat real de la inde­pendència es va anar esmi­co­lant a poc a poc en un pou d’indi­ferència i escep­ti­cisme. La com­pro­vació que el govern no faria res per a la inde­pendència va ser una galleda d’aigua freda per a l’espe­rança de l’alli­be­ra­ment. Es va obrir una escletxa entre la gent, que con­serva l’alè inde­pen­den­tista però es troba òrfena de direcció, i aquesta mateixa direcció, en procés d’agut des­pres­tigi.

Els resul­tats de les elec­ci­ons del 14 de febrer, amb una victòria pírrica d’ERC dins de l’inde­pen­den­tisme, es van inter­pre­tar com un èxit acla­pa­ra­dor de la taula de diàleg pro­po­sada per l’inde­pen­den­tisme pragmàtic repu­blicà. La idea era que JxC, teòric defen­sor de la via uni­la­te­ral, acceptés entrar en un govern de coa­lició dels tres par­tits dits inde­pen­den­tis­tes. El ter­reny es va pre­pa­rar amb un pacte d’hora entre ERC i la CUP, una orga­nit­zació que, de vega­des, fa la feina bruta d’ERC, amb què es volia forçar l’entrada de JxC al govern pre­pac­tat, accep­tant les con­di­ci­ons dels repu­bli­cans.

Tan­ma­teix, en l’últim moment d’una llarga nego­ci­ació i amb un gir de 180 graus, JxC va sig­nar un acord de govern inde­pen­den­tista sota domini hegemònic d’ERC. La clau­di­cació es va jus­ti­fi­car invo­cant la uni­tat. I en nom de la uni­tat es van dei­xar els mit­jans públics de comu­ni­cació en mans d’ERC, que els fa ser­vir com a apa­rell de pro­pa­ganda del par­tit i per ata­car l’inde­pen­den­tisme des de fa tres anys. A pri­mera vista, sem­bla­ria un error dels nego­ci­a­dors de JxC. Si es mira amb cura, però, es veu que es tracta d’una decisió deli­be­rada, atès que JxC, com a par­tit, té els matei­xos interes­sos que ERC. La uni­tat és aquí un mer pre­text. La veri­ta­ble raó de ser del pacte ha estat que l’alter­na­tiva era anar a l’opo­sició, on, com tot­hom sap, es passa fred i un munt de càrrecs i col·locats pel par­tit que­da­rien sense feina ni sou.

L’escletxa entre la gent i la par­ti­tocràcia és irre­ver­si­ble. Amb un govern que no només con­trola tota­litària­ment els mit­jans públics de comu­ni­cació, sinó que com­pra el suport dels mit­jans pri­vats amb diners públics, s’entén la decepció d’un poble majo­ritària­ment inde­pen­den­tista. La inde­pendència serà la cons­trucció social d’un lide­ratge naci­o­nal per damunt dels par­tits, una revo­lució. O no serà. La uni­tat dels par­tits a esquena dels ide­als de la gent és cor­rupció. La cor­rupció de la par­ti­tocràcia.