Des de Brussel·les
EL (MAL) VICI D’ASSENYALAR-HO TOT
Setmana d’altíssimes temperatures arreu, d’onada de calor a Catalunya i de pujada també de la temperatura de crispació en relació a les qüestions d’actualitat que més ocupen i preocupen a això que anomenem opinió pública. Vam començar amb l’impacte futbolístic (per Déu, quina saturació) derivat de la marxa de Messi; estirem com un xiclet el debat sobre l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, a l’empara de la preocupació –real o impostada– pel canvi climàtic i amb una CUP que apuja el volum i adverteix els socis de govern sobre possibles incompliments d’aquest pacte ERC–CUP. Tot plegat mentre encara cuegen, de fons, aspectes referents a la pandèmia: que si les vacunes (catalanes o espanyoles), que si la necessitat de convèncer els negacionistes, que si la conveniència o no de celebrar segons quines activitats, etc.
En tots i cadascun dels casos trobem un denominador comú que, més que català, és molt humà i que no és altre que aquesta necessitat imperiosa que tenim d’assenyalar culpables i responsabilitzar-los de cadascuna de les catàstrofes que, al més clàssic estil plaga bíblica, ens toca (sobre)viure. Costum que no deixa de sorprendre’m, per obsolet i poc efectiu, i perquè no ens ajuda en absolut a solucionar els problemes de fons.
Posaré un exemple que té a veure amb el sector cultural i que, molt singularment, assenyala els tres festivals d’estiu de format XL (que no XXL) que han estat objecte, les darreres setmanes, de tot tipus de dards enverinats (mesclats amb el silenci autoinhibit per part dels responsables institucionals i polítics). Em refereixo al Vida, el Canet Rock i el Cruïlla, que han trobat en l’opinió ponderada de l’epidemiòleg Oriol Mitjà –opinió sustentada amb dades objectives– l’únic respir possible davant la condemna unànime de la societat en general que els responsabilitza, encara avui en una part important, d’haver ocasionat aquesta cinquena onada.
Recordem que, tot i que molts usuaris o assistents a aquests festivals van omplir les xarxes de comentaris de tot tipus (alguns, fins i tot, demanant a Salut que n’impedís la celebració, molt singularment en el cas del Vida que va pagar la factura de ser el primer en el calendari), el Procicat no va actuar i, per tant, els festivals es van celebrar malgrat conviure amb unes xifres contextuals terribles. A pilota passada, Salut va compartir un estudi que assenyalava aquests esdeveniments com a focus de contagis. Tot plegat un poti-poti poc precís i, sobretot, deutor d’una cronologia nefasta (a posteriori és molt fàcil dir segons què). És en aquest magma, que la veu d’Oriol Mitjà resulta interessant, perquè assegura que l’estudi de Salut és feble perquè no contempla alguns aspectes clau com són el perfil de persona que assisteix a aquests festivals i que, per hàbits propis derivats de l’edat i del perfil sociocultural, probablement assenyalin (de nou) un grup poblacional que surt a sopar i es relaciona molt notablement, malgrat la pandèmia.
El que fa Oriol Mitjà, com a bon investigador, és analitzar les dades i, un cop estudiades, sosté que la contribució d’aquests festivals va ser insignificant en relació als contagis de la cinquena onada, atès que només se’ls poden atribuir uns 842 contagis dels 140.000 que es van detectar a Catalunya entre l’1 i el 24 de juliol. Mitjà assegura que els altres 1.200 s’haurien infectat encara que no haguessin anat a cap d’aquests festivals, precisament pel seu perfil clarament social. Amb tot, l’anàlisi de l’expert arriba quan l’opinió pública (i publicada) ja ha fet forat i els responsables d’aquestes trobades multitudinàries han estat en el punt de mira les darreres setmanes.
Ningú no neix ensenyat; la pandèmia ens ho corrobora dia rere dia. I, molt probablement, (com recorden els metges, entre ells el mateix Mitjà) aquestes trobades potser no s’haurien hagut de produir, però això de tirar la pedra i amagar la mà no només és covard, sinó que és impropi d’un sistema entossudit a buscar culpables i no a prioritzar consensos que, aquesta vegada sí, assenyalin el camí vers la superació de la crisi actual.