Cap a un nou model de l’economia catalana

Amb l’arribada de la pandèmia hem assistit a una caiguda del creixement, bàsicament per l’aturada econòmica que va suposar el confinament dels primers mesos i per les restriccions, que en alguns casos encara estan en vigor. Tot i que alguns sectors, com el de l’alimentació o el de salut, han mantingut el nivell de la seva activitat, d’altres ho estan passant francament malament, com el turisme, l’hostaleria i les línies aèries. És fonamental que perquè l’economia d’un país funcioni bé, els sectors d’activitat estiguin força equilibrats, hi hagi diversitat d’oferta i també poca dependència d’un únic mercat o sector.

Catalunya és una potència turística, no hi ha cap dubte. De fet, el 2019 van arribar 19,4 milions de turistes vinguts de més enllà dels Pirineus, unes xifres que van reportar un rècord d’ingressos sense precedents. De ben segur que aquests milions de persones amb ganes de descobrir casa nostra van venir pels atractius d’aquest petit país de 7,5 milions d’habitants, però no és normal, per exemple, que prop del 80% de l’ocupació hotelera de Barcelona depengui dels visitants estrangers.

És evident que aquí no s’han fet bé les coses, perquè amb tanta dependència exterior, només que s’esdevingui alguna causa negativa extraordinària, com ara la pandèmia –i en poden venir d’altres– arriben la preocupació i les llàgrimes del món hoteler, que, per cert, cada cop més està en mans dels fons d’inversió oportunistes que van a la recerca de gangues.

És clar que cal trobar i consensuar un altre model econòmic per a Catalunya. Benvingudes siguin les divises que arriben del turisme, però hi ha d’haver altres sectors, altres camps tractors de talent, d’ocupació laboral, que satisfacin tant els empresaris com els treballadors perquè es pugui viure dignament.

En una àrea avançada com l’europea és lògic que el sector serveis lideri el percentatge d’activitat, però considero que la indústria no es pot quedar enrere perquè dona feina –entre 620.000 i 680.000 persones, en funció dels anys– i assegura la producció als ciutadans d’aquí i als dels mercats exteriors.

L’economia catalana té una gran tradició industrial. El pes d’aquest sector en el valor afegit brut de l’economia va ser d’un 19,3 % el 2019, un pes superior al que té l’economia espanyola (16,1 %) i similar al de la mitjana de la zona euro i la Unió Europea. Catalunya continua sent el principal nucli industrial de l’Estat, atès que concentra el 23% de la indústria espanyola, a molta distància dels territoris que la segueixen, que són Madrid (12%), el País Valencià (11%), Andalusia (10%) i el País Basc (9%). Cal tenir present que la indústria és el 19% de l’economia i el 16% de la població, però que si hi afegissim la servindústria, gairebé la meitat de l’activitat econòmica dependria de la indústria.

A més, les 36.200 empreses industrials repartides pel sòl català són una manera clara de potenciar el reequilibri territorial. S’hauria de tendir, però, a fer créixer la grandària d’aquestes empreses. Cal recordar que hi ha 17.000 empreses amb una plantilla d’entre 1 i 9 treballadors i només 513 de més de 250 treballadors, amb data de l’1 de gener del 2020.

El que cal, si més no, és avançar cap a una indústria neta, que l’objectiu no sigui només la quantitat produïda, sinó la qualitat de les mercaderies destinades al consum. La robòtica, la intel·ligència artificial, la internet de les coses o la governança de dades tindran cada dia més pes, i amb això es podrà continuar sent competitius, però sempre pensant en un entorn sostenible per assegurar la salut del planeta. Només així, Catalunya podrà aprofundir en la innovació, la recerca, la internacionalització i la indústria neta, tan necessàries per seguir creixent i poder esquivar algunes crisis fruit, en bona part, de dependre en excés dels ingressos fàcils del turisme internacional, que tot i així, també seran necessaris.