Superar la pressió del cronòmetre

Amb la màxima voluntat de concòrdia i d’entesa, i amb tot el respecte professional i estima personal que professo a Vicent Partal, em sento cridat a puntualitzar algunes de les consideracions que va compartir en l’article publicat fa uns dies a Vilaweb i que va titular Consell per la República: així no . En aquest article, Partal hi denuncia el que considera una conducta “erràtica i poc complidora” per part del Consell per la República i ho vincula a la decisió del mateix Consell d’ajornar les eleccions a la seva assemblea de representants. Una decisió que des del mateix organisme ens hem esforçat a recordar que s’ha pres a petició de les bases de l’entitat i amb l’objectiu principal d’afavorir, per enèsima vegada, el que considerem no un anhel o una voluntat, sinó una absoluta necessitat: integrar totes les sensibilitats de l’independentisme. Això significa superar dinàmiques grupals, sectorials i/o de partit i recuperar allò que veritablement explica l’èxit del moviment que defensa el dret a l’autodeterminació del nostre poble. I, al meu entendre, allò que motiva que hàgim arribat tan lluny (que no al final del trajecte) és la unitat, la capacitat de sumar, quan no directament de multiplicar.

Em pregunto quantes mostres més necessitem d’accions petites, grans, mitjanes, majúscules, puntuals o sistèmiques que assenyalen com n’és, de nociva i d’improductiva, la mirada curtterminista que podríem atribuir a les dinàmiques enquistades dels partits “clàssics o tradicionals”. En aquest sentit, resulta clau donar a aquest moment postfundacional del Consell per la República el temps que requereixi per definir-ne l’encaix estratègic òptim amb la resta d’agents del moviment independentista. O cal recordar com n’ha estat, de manipulat, el debat públic generat precisament sobre aquesta qüestió (aquest “encaix estratègic” i, per extensió, el rol del mateix Consell i dels seus possibles membres) a recer de les negociacions derivades de la formació de l’actual govern?

Sigui com sigui, les votacions seran el 29, 30 i 31 d’octubre. Hi ha temps. No un temps infinit, però hi ha prou marge per buscar aquesta suma d’agents que enforteixi aquest marc tan necessari de representació del moviment aliè als tentacles de la (in)justícia espanyola i alineat però no esclau de la política institucional que marca, com ha de ser, el dia a dia del govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. La crida del Consell, en aquest sentit, és alta i clara i s’adreça a totes les persones, a totes les entitats i a tots els partits independentistes (jo us diria, a tots els amics de la democràcia). I és una crida que no admet equívocs: es vincula principalment a la participació.

Entenc aquest retard com un gest més, tal vegada el darrer, que vol enderrocar l’escepticisme instal·lat en alguns entorns pròxims a ERC, la CUP i el PDeCAT en relació amb el paper i la funció del Consell per la República. Si no som capaços de vèncer recels, el divorci entre els independentistes sembla irreversible, quan no directament irreparable, i les seves conseqüències no per previstes seran menys devastadores. La primera, la pèrdua d’aquest actiu tan important i al qual incomprensiblement estem donant massa poc valor i que no és cap altre que el 52% de vot independentista aconseguit en les últimes eleccions al Parlament.

El temps no és infinit, ho sabem. I cada moviment compta, però de debò no serem capaços de superar aquell “tenim pressa” que tant de mal ha fet al moviment independentista? Superar la pressió del cronòmetre no significa, per defecte, ni ser un dilatador ni estar mancat d’uns objectius clars ni la renúncia a assolir la llibertat completa del nostre poble. Significa aprendre d’uns errors massa recents que hem pagat cars, tant individualment com col·lectivament.