QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA

El que va dema­nar el vot en les elec­ci­ons del 14-F per “cul­mi­nar la inde­pendència” i ho va acon­se­guir amb una victòria pírrica, no té cap intenció de cul­mi­nar res. El ter­mini que pre­veu el MHP Ara­gonès del 2030 per fer un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació dona per des­comp­tat que gua­nyarà tres elec­ci­ons segui­des i, lle­vat que tin­gui una con­cepció pujo­li­ana dels man­dats, ell ja no serà al cap­da­vant del govern i, per tant, no podrà cul­mi­nar res.

En la pers­pec­tiva del pre­si­dent, el tema domi­nant del nou curs polític és la taula de diàleg i la seva imme­di­ata con­creció en la pròxima segona sessió un any i mig després de la pri­mera. No es pot tole­rar que l’ele­ment essen­cial de l’inde­pen­den­tisme pragmàtic, l’únic veri­ta­ble, ja que els altres són qui­me­res, sigui objecte d’escarni a les xar­xes, totes far­ci­des d’hiper­ven­ti­lats. I tam­poc no es pot tole­rar que els espa­nyols es pren­guin la taula a bene­fici d’inven­tari i la igno­rin. El pre­si­dent Ara­gonès com­mina al seu homòleg espa­nyol a assis­tir a la reunió pre­vista de la taula d’aquí a uns dies a Bar­ce­lona, sota pena de posar en risc l’esta­bi­li­tat del seu govern si no compta amb els vots d’ERC al Congrés. Òbvi­a­ment, si l’espa­nyol no com­pa­reix, la pre­tensió d’un diàleg d’igual a igual fra­cas­sarà i dei­xarà en ridícul un pre­si­dent tan prim­mi­rat com Ara­gonès, que dona una gran importància a les pre­cedències pro­to­col·làries.

La Gene­ra­li­tat no pot per­me­tre aquesta tragèdia i, en con­seqüència, mobi­litza tots els apa­rells de pro­pa­ganda ideològica al seu abast, començant pels mit­jans públics de comu­ni­cació. La doc­trina rei­te­rada en innom­bra­bles tertúlies i debats, insis­teix que la taula de diàleg no és de diàleg, sinó de “nego­ci­ació”, encara que no hi hagi un acord mínim sobre el seu con­tin­gut. Se non è vero, è ben tro­vato. De la mateixa manera, cal evi­tar afe­blir la força nego­ci­a­dora cata­lana, posant en qüestió la taula. Els diri­gents d’ERC tre­uen foc pels quei­xals amb l’escep­ti­cisme dels pesos pesants de Juntsx­Cat.

La pers­pec­tiva de la Gene­ra­li­tat té dos punts de fuga. El pri­mer és en el futur i és el límit del 2030 que, en el fons, no és cap altra cosa que una renúncia a la inde­pendència. El segon és a Madrid, clau de tota la política d’ERC i lloc on con­ver­geix tot l’interès polític repu­blicà, on cris­tal·litza la tasca nego­ci­a­dora del dipu­tat i por­ta­veu no inde­pen­den­tista, Gabriel Rufián, que, segons els seus admi­ra­dors, és el que porta la llum a la fos­cor, com un nou Pro­me­teu. Tinc la impressió que el culte hiperbòlic a la per­so­na­li­tat de gent sense cap per­so­na­li­tat però amb molt poder orgànic dins del par­tit no té res a enve­jar al culte a la per­so­na­li­tat de l’esta­li­nisme, i és tan car­rincló i ridícul com aquest. A l’estel de tra­mun­tana li cal una llum per anar a tro­bar-se amb la Pac­ha­mama de la pàtria, avui a l’exili suís.

De l’altra banda, la pers­pec­tiva de La Mon­cloa és molt clara. El dis­curs d’ober­tura de l’any polític del pre­si­dent Sánchez s’ha cen­trat en els aspec­tes soci­als, que pro­met abor­dar amb un reno­vat espe­rit d’esquerra. S’ha limi­tat a esmen­tar Cata­lu­nya de pas­sada, i no ha fet cap menció a la taula de diàleg que, per a ell, és un tema menor.

El govern espa­nyol no acla­reix si el pre­si­dent Sánchez serà a la sessió pre­vista de la taula. Està esce­ni­fi­cant un thri­ller jugant amb la des­es­pe­rada situ­ació del MHP Ara­gonès. Les ame­na­ces sobre l’esta­bi­li­tat del govern de l’Estat no sem­bla que pre­o­cu­pin el pre­si­dent Sánchez, que es troba en una posició par­la­mentària molt sòlida. La dreta, radi­ca­lit­zada, és molt mino­ritària i no té marge de mani­o­bra, i el pre­si­dent dis­posa d’un jardí de flors vari­a­des on triar suports, des de naci­o­na­lis­tes i regi­o­na­lis­tes de tots colors fins a uns mori­bunds Ciu­da­da­nos.

La pers­pec­tiva del govern espa­nyol no té punt de fuga perquè és una com­po­sició plana a la manera bizan­tina, on el que mana ocupa tot el qua­dre. Cata­lu­nya no exis­teix en la política espa­nyola. Ni tan sols figura al qua­dre de la política de l’Estat. Tan­ma­teix, la taula de diàleg asso­lirà el seu veri­ta­ble objec­tiu, que no és cul­mi­nar res, sinó endar­re­rir dos anys la decisió i, després, sot­me­tre el punt de fuga de la inde­pendència a l’arbi­tra­ri­e­tat de Madrid.