QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA

El que va demanar el vot en les eleccions del 14-F per “culminar la independència” i ho va aconseguir amb una victòria pírrica, no té cap intenció de culminar res. El termini que preveu el MHP Aragonès del 2030 per fer un referèndum d’autodeterminació dona per descomptat que guanyarà tres eleccions seguides i, llevat que tingui una concepció pujoliana dels mandats, ell ja no serà al capdavant del govern i, per tant, no podrà culminar res.

En la perspectiva del president, el tema dominant del nou curs polític és la taula de diàleg i la seva immediata concreció en la pròxima segona sessió un any i mig després de la primera. No es pot tolerar que l’element essencial de l’independentisme pragmàtic, l’únic veritable, ja que els altres són quimeres, sigui objecte d’escarni a les xarxes, totes farcides d’hiperventilats. I tampoc no es pot tolerar que els espanyols es prenguin la taula a benefici d’inventari i la ignorin. El president Aragonès commina al seu homòleg espanyol a assistir a la reunió prevista de la taula d’aquí a uns dies a Barcelona, sota pena de posar en risc l’estabilitat del seu govern si no compta amb els vots d’ERC al Congrés. Òbviament, si l’espanyol no compareix, la pretensió d’un diàleg d’igual a igual fracassarà i deixarà en ridícul un president tan primmirat com Aragonès, que dona una gran importància a les precedències protocol·làries.

La Generalitat no pot permetre aquesta tragèdia i, en conseqüència, mobilitza tots els aparells de propaganda ideològica al seu abast, començant pels mitjans públics de comunicació. La doctrina reiterada en innombrables tertúlies i debats, insisteix que la taula de diàleg no és de diàleg, sinó de “negociació”, encara que no hi hagi un acord mínim sobre el seu contingut. Se non è vero, è ben trovato. De la mateixa manera, cal evitar afeblir la força negociadora catalana, posant en qüestió la taula. Els dirigents d’ERC treuen foc pels queixals amb l’escepticisme dels pesos pesants de JuntsxCat.

La perspectiva de la Generalitat té dos punts de fuga. El primer és en el futur i és el límit del 2030 que, en el fons, no és cap altra cosa que una renúncia a la independència. El segon és a Madrid, clau de tota la política d’ERC i lloc on convergeix tot l’interès polític republicà, on cristal·litza la tasca negociadora del diputat i portaveu no independentista, Gabriel Rufián, que, segons els seus admiradors, és el que porta la llum a la foscor, com un nou Prometeu. Tinc la impressió que el culte hiperbòlic a la personalitat de gent sense cap personalitat però amb molt poder orgànic dins del partit no té res a envejar al culte a la personalitat de l’estalinisme, i és tan carrincló i ridícul com aquest. A l’estel de tramuntana li cal una llum per anar a trobar-se amb la Pachamama de la pàtria, avui a l’exili suís.

De l’altra banda, la perspectiva de La Moncloa és molt clara. El discurs d’obertura de l’any polític del president Sánchez s’ha centrat en els aspectes socials, que promet abordar amb un renovat esperit d’esquerra. S’ha limitat a esmentar Catalunya de passada, i no ha fet cap menció a la taula de diàleg que, per a ell, és un tema menor.

El govern espanyol no aclareix si el president Sánchez serà a la sessió prevista de la taula. Està escenificant un thriller jugant amb la desesperada situació del MHP Aragonès. Les amenaces sobre l’estabilitat del govern de l’Estat no sembla que preocupin el president Sánchez, que es troba en una posició parlamentària molt sòlida. La dreta, radicalitzada, és molt minoritària i no té marge de maniobra, i el president disposa d’un jardí de flors variades on triar suports, des de nacionalistes i regionalistes de tots colors fins a uns moribunds Ciudadanos.

La perspectiva del govern espanyol no té punt de fuga perquè és una composició plana a la manera bizantina, on el que mana ocupa tot el quadre. Catalunya no existeix en la política espanyola. Ni tan sols figura al quadre de la política de l’Estat. Tanmateix, la taula de diàleg assolirà el seu veritable objectiu, que no és culminar res, sinó endarrerir dos anys la decisió i, després, sotmetre el punt de fuga de la independència a l’arbitrarietat de Madrid.