EL SEIENT PERILLÓS DE LA TAULA

Tothom sap que a la més famosa taula del món, després de la del diàleg, la del rei Artur, hi havia un seient que hom coneixia com el “seient perillós”. Ho era perquè estava reservat al cavaller que, amb el temps, hauria de trobar el Sant Greal. Mentrestant, el lloc era letal per a qualsevol que hi segués sense ser el predestinat.

El Sant Greal de la taula del diàleg és la independència de Catalunya, però no queda clar on és el “seient perillós”, si a dins o a fora de la taula. I no ho està perquè, en si mateixa, la taula no té més consistència que la de Camelot, atès que la part espanyola veta d’entrada els resultats que la catalana vol de sortida. Ennoblir aquest diàleg fictici parlant de “negociació” no millora l’intent. No hi ha res a negociar amb qui no vol negociar res i, a més de no voler, s’ho pot permetre.

El sobtat xoc amb el freudià “principi de la realitat” ha deixat els partits anomenats independentistes sense alè. N’han estat responsables dues forces amb les quals no comptaven: la ferma voluntat independentista de la majoria de la gent i la brutalitat de la reacció espanyola. Totes dues posen en relleu la feblesa dels partits, incapaços d’avançar cap a la independència malgrat la majoria absoluta parlamentària. Ells mateixos reconeixen de vegades que no saben què fer i, per això, probablement, s’han donat els dos anys de termini, per pensar, per meditar i, també amb l’esperança –recordeu que som humans– que algú ens tregui les castanyes del foc mentre nosaltres pensem. Per exemple, la nova quimera anomenada “comunitat internacional” a la qual l’independentisme prega solidaritat i implicació amb una sola veu; la sola vegada que troba una sola veu perquè a l’hora de parlar amb l’Estat reapareix la polifonia.

El termini biennal pot amagar també altres intencions. Els dos anys són l’equador de la legislatura catalana, però les acaballes de l’espanyola. Hi haurà eleccions generals a la metròpoli que tornaran a tenir un gran impacte en la política catalana perquè la relació colonial seguirà de valent. Un altre cop resultarà que l’objectiu de la independència haurà d’ajornar-se per garantir l’estabilitat d’un govern espanyol d’esquerres. La campanya electoral es farà amb totes les versions imaginables de Pere i el llop, espantant la mainada amb la vinguda de l’extrema dreta. I ningú no explicarà que no hi ha motiu de preocupació perquè el llop ja el tenim a casa, on no hi ha diferència entre dreta i esquerra, extrema o no extrema, pel que fa a Catalunya.

La de la taula del diàleg amb el termini dels dos anys sembla que és la política del govern de coalició, compartida amb diferents graus d’exaltació. Els socis de Junts accepten expressament la taula de diàleg i els dos anys amb el vistiplau del president Puigdemont, que es limita a demanar la unilateralitat si al cap dels dos anys els resultats no són els que tothom esperava, encara que sigui segur que no es produiran. Els estrategs d’ERC s’inflen i acudeixen al grapejat argument de la falta d’alternativa, la famosa política de “no hi ha cap alternativa” del neoliberalisme més arrelat. Els “no alternativistes” obliden sempre mencionar que són ells els que fan impossibles les alternatives.

Ara bé, si a desgrat de les exigències de la raó, acceptéssim que la taula té alguna mena de sentit, la pregunta seria sobre el seient perillós, el que està reservat per al cavaller que trobi el Sant Greal que aquí pren la forma de la independència de Catalunya. En la llegenda artúrica, aquesta fita estava reservada a Galeàs, fill de Lancelot i el més pur entre els cavallers.

Resta saber a qui està reservat el Sant Greal català, qui durà el país a la independència i per quins mitjans; si com a resultat de les negociacions de la taula de diàleg o com a conseqüència d’un acte d’unilateralitat que ningú no visualitza com un acte, sinó com un procés i un procés indeterminat. En qualsevol cas, el seient perillós estarà reservat per a qui, com Galeàs, estigui lliure de tota contaminació mundanal o partitocràcia i sigui capaç d’encapçalar un moviment unitari, transversal, per sobre dels partits polítics.