EL SEIENT PERILLÓS DE LA TAULA

Tot­hom sap que a la més famosa taula del món, després de la del diàleg, la del rei Artur, hi havia un seient que hom conei­xia com el “seient perillós”. Ho era perquè estava reser­vat al cava­ller que, amb el temps, hau­ria de tro­bar el Sant Greal. Men­tres­tant, el lloc era letal per a qual­se­vol que hi segués sense ser el pre­des­ti­nat.

El Sant Greal de la taula del diàleg és la inde­pendència de Cata­lu­nya, però no queda clar on és el “seient perillós”, si a dins o a fora de la taula. I no ho està perquè, en si mateixa, la taula no té més con­sistència que la de Came­lot, atès que la part espa­nyola veta d’entrada els resul­tats que la cata­lana vol de sor­tida. Enno­blir aquest diàleg fic­tici par­lant de “nego­ci­ació” no millora l’intent. No hi ha res a nego­ciar amb qui no vol nego­ciar res i, a més de no voler, s’ho pot per­me­tre.

El sob­tat xoc amb el freudià “prin­cipi de la rea­li­tat” ha dei­xat els par­tits ano­me­nats inde­pen­den­tis­tes sense alè. N’han estat res­pon­sa­bles dues for­ces amb les quals no comp­ta­ven: la ferma volun­tat inde­pen­den­tista de la majo­ria de la gent i la bru­ta­li­tat de la reacció espa­nyola. Totes dues posen en relleu la feblesa dels par­tits, incapaços d’avançar cap a la inde­pendència mal­grat la majo­ria abso­luta par­la­mentària. Ells matei­xos reco­nei­xen de vega­des que no saben què fer i, per això, pro­ba­ble­ment, s’han donat els dos anys de ter­mini, per pen­sar, per medi­tar i, també amb l’espe­rança –recor­deu que som humans– que algú ens tre­gui les cas­ta­nyes del foc men­tre nosal­tres pen­sem. Per exem­ple, la nova qui­mera ano­me­nada “comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal” a la qual l’inde­pen­den­tisme prega soli­da­ri­tat i impli­cació amb una sola veu; la sola vegada que troba una sola veu perquè a l’hora de par­lar amb l’Estat rea­pa­reix la poli­fo­nia.

El ter­mini bien­nal pot ama­gar també altres inten­ci­ons. Els dos anys són l’equa­dor de la legis­la­tura cata­lana, però les aca­ba­lles de l’espa­nyola. Hi haurà elec­ci­ons gene­rals a la metròpoli que tor­na­ran a tenir un gran impacte en la política cata­lana perquè la relació colo­nial seguirà de valent. Un altre cop resul­tarà que l’objec­tiu de la inde­pendència haurà d’ajor­nar-se per garan­tir l’esta­bi­li­tat d’un govern espa­nyol d’esquer­res. La cam­pa­nya elec­to­ral es farà amb totes les ver­si­ons ima­gi­na­bles de Pere i el llop, espan­tant la mai­nada amb la vin­guda de l’extrema dreta. I ningú no expli­carà que no hi ha motiu de pre­o­cu­pació perquè el llop ja el tenim a casa, on no hi ha diferència entre dreta i esquerra, extrema o no extrema, pel que fa a Cata­lu­nya.

La de la taula del diàleg amb el ter­mini dels dos anys sem­bla que és la política del govern de coa­lició, com­par­tida amb dife­rents graus d’exal­tació. Els socis de Junts accep­ten expres­sa­ment la taula de diàleg i els dos anys amb el vis­ti­plau del pre­si­dent Puig­de­mont, que es limita a dema­nar la uni­la­te­ra­li­tat si al cap dels dos anys els resul­tats no són els que tot­hom espe­rava, encara que sigui segur que no es pro­dui­ran. Els estra­tegs d’ERC s’inflen i acu­dei­xen al gra­pe­jat argu­ment de la falta d’alter­na­tiva, la famosa política de “no hi ha cap alter­na­tiva” del neo­li­be­ra­lisme més arre­lat. Els “no alter­na­ti­vis­tes” obli­den sem­pre men­ci­o­nar que són ells els que fan impos­si­bles les alter­na­ti­ves.

Ara bé, si a des­grat de les exigències de la raó, acceptéssim que la taula té alguna mena de sen­tit, la pre­gunta seria sobre el seient perillós, el que està reser­vat per al cava­ller que trobi el Sant Greal que aquí pren la forma de la inde­pendència de Cata­lu­nya. En la lle­genda artúrica, aquesta fita estava reser­vada a Galeàs, fill de Lan­ce­lot i el més pur entre els cava­llers.

Resta saber a qui està reser­vat el Sant Greal català, qui durà el país a la inde­pendència i per quins mit­jans; si com a resul­tat de les nego­ci­a­ci­ons de la taula de diàleg o com a con­seqüència d’un acte d’uni­la­te­ra­li­tat que ningú no visu­a­litza com un acte, sinó com un procés i un procés inde­ter­mi­nat. En qual­se­vol cas, el seient perillós estarà reser­vat per a qui, com Galeàs, esti­gui lliure de tota con­ta­mi­nació mun­da­nal o par­ti­tocràcia i sigui capaç d’encapçalar un movi­ment uni­tari, trans­ver­sal, per sobre dels par­tits polítics.