HO DIRÉ EN ITALIÀ: ‘BASTA’!

Setmana intensa en l’àmbit polític i judicial i extremadament plena de contrastos si tenim present que aquest mateix dilluns, dia en què el tribunal d’apel·lació de Sàsser (Sardenya) ha decretat la suspensió del procediment d’extradició del president Puigdemont a Espanya, la filial catalana de l’autoproclamat govern més progressista de la història ha portat al Tribunal Constitucional espanyol el meu vot delegat al Parlament de Catalunya.

Sí, sí, tal com ho llegiu: la realitat és més tossuda que qualsevol operació de màrqueting i que qualsevol declaració d’intencions feta amb major o menor fortuna. El mateix dia, dilluns 4 d’octubre del 2021, el Partit dels Socialistes de Catalunya, amb un document signat pel sempre eloqüent i conciliador Salvador Illa, ha demanat al Constitucional que suspengui el meu vot i em manllevi, d’aquesta manera, els meus drets com a diputat electe que, posats a dir i pesi a qui pesi, tinc intactes.

He d’agrair a la presidenta del Parlament de Catalunya la seva determinació (i rapidesa) a l’hora de defensar no els meus drets, sinó els drets de tots els diputats i diputades de la cambra, atès que afectant el meu dret a vot s’afecten també els de la resta de companys i companyes, i més greu encara, els de la ciutadania que, via sufragi, ens posen i ens treuen dels llocs de representació públics.

I és que l’Europa del segle XXI està dient ben alt i ben clar a tot aquell que vulgui escoltar-ho: així, no. No a la dictadura de les togues. No al fet d’usar (per no dir directament corrompre) el sistema judicial d’un país per aconseguir objectius polítics. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Ho dic per a aquells a qui encara, la setmana passada, des de València, donaven per bona la pretèrita equació de Pedro Sánchez sobre la dependència de la fiscalia.

La compareixença posterior a la resolució del tribunal italià, que, recordem-ho, ha suspès el procediment contra el 130è president (mira que hi ha maneres de citar Carles Puigdemont sense necessitat de dir-li expresident) fins que el Tribunal de Luxemburg no es pronunciï, m’ha semblat una declaració d’intencions i un retrat contundent (i fins i tot pedagògic) de per què ha tingut sentit l’exili forçat al qual es va sotmetre una part del govern de l’1-O, entre ells, qui us escriu aquestes línies. Ho deia el president Puigdemont: cal entendre l’exili com una resposta (que no l’única) a la destitució del govern legítim. Una resposta política davant d’una acció que considerem un autèntic cop d’estat i que no és altra que l’aplicació de l’article 155 –que no reconeixem–. Responem a la destitució sobretot perquè és il·legítima i perquè tenim el dret i el deure de defensar les institucions catalanes. I citant de nou Puigdemont, ens cal recordar: “Cada vegada que anem pavimentant el camí de les resolucions judicials que desarmen tota la construcció repressora de l’Estat espanyol, som més a prop de l’octubre del 2017. L’objectiu és tornar a casa.”

N’hi ha de molt propensos a posar dates; jo no vull entrar en una dansa numèrica que, tinc clar, no (ens) aporta res de bo, conscient com soc que no hi ha res més frustrant i dolorós que una expectativa fallida. Penso en l’ara, en l’avui i en l’aquí, i en la moltíssima feina que hi ha per fer. I és per aquest motiu que des de l’exili estem totalment compromesos a convertir el Consell per la República i, en breu, la seva Assemblea de Representants en eines amb capacitat activa i efectiva de construir república al marge de la repressió que sistemàticament i sostinguda exerceixen els aparells de l’Estat espanyol sobre les institucions (i les persones) catalanes.

No hem vingut a perdre el temps perquè ja no tenim temps per perdre, i conscients de la importància d’institucionalitzar el nostre objectiu polític (que no és cap altre que fer efectiva la República Catalana), cerquem maneres de fer allò que no pot fer el govern de Catalunya, sense suplantar ningú, només sumant a favor de la lluita compartida, que és aconseguir la independència del nostre país.

Seguim avançant tant en el camp polític com en el terreny jurídic, amb una direcció clara. Que ens serveixi la imatge de La vaca cega de Maragall a la qual va fer al·lusió l’amic Boye com a recordatori d’allò que no hem de fer: “Topant de cap en una i altra soca,/ avançant d’esma pel camí de l’aigua,/ se’n ve la vaca tota sola. És cega.” Ni cecs ni dubitatius ni sols: units, amb determinació i amb els ulls ben oberts.