EL DRET A SER

Sembla que sí, que el partit ERC anirà endavant amb el debat anunciat per Raül Romeva: “Per a què volem la independència?” Es presenta com un procés democràtic d’adopció de decisions col·lectives. Els militants celebraran reunions de debats al voltant d’un document, com els antics cristians al voltant de la doctrina; faran les esmenes que vulguin, i, a la fi, una conferència nacional del partit adoptarà la decisió definitiva que revelarà al món exactament per a què vol la independència ERC.

És una pregunta sorprenent per a un partit que, fundat el 1931, té com a objectiu a l’article segon dels seus estatuts “la independència dels Països Catalans i l’Aran”. S’ha d’entendre, doncs, que el partit no sap per a què vol l’objectiu que ell mateix es va fixar fa 90 anys? No ho ha sabut mai o és una ignorància sobrevinguda? Potser és el moment d’esbrinar per a què es vol la independència i fins i tot si es vol en primer lloc. Si debatent democràticament s’arribés a la conclusió que la independència no es vol per a res (una possibilitat), el partit hauria perdut la seva raó de ser i li estaria bé dissoldre’s.

El projecte d’ERC ha encès una reacció molt negativa a les xarxes socials, singularment a Twitter. Un breu incís sobre aquesta qüestió de Twitter i el seu impacte en la comunicació social, no només en la política. Twitter és un fòrum obert, una àgora pública lliure i la més extensa en persones i territoris. Avui, l’esfera pública per excel·lència on tothom pot dir la seva, sense més limitació que el Codi Penal i on ningú no pot censurar o vetar ningú. És l’àmbit de la llibertat d’expressió, enfortida gràcies al web 2.0, que permet la interacció entre el públic, l’audiència, els receptors i els emissors (polítics, periodistes, publicistes, etc.) i trenca el monopoli i la impunitat dels opinion makers, sotmesos avui a un escrutini del seu públic al qual no estaven acostumats. Quina altra pot ser la raó per la qual la batllessa Colau ha abandonat Twitter si no és perquè no vol rebre crítiques i no pot impedir-les mobilitzant els seus clients com feien els tribuns romans en els actes públics?

Aquí rau el rebuig del periodisme convencional a les xarxes, atès que són aquestes les que exerceixen el control dels poders polítics que ningú no fa. Amb l’insolent afegit que també gosen controlar la tasca dels periodistes més o menys institucionals, als quals acusen de formar una aliança non sancta amb els poders que haurien de controlar. Les xarxes, Twitter, són una amenaça a una forma de periodisme institucional, partidista, venal. Per això, si aquest periodisme conxorxat amb els poders pogués, les tancaria, especialment Twitter. Poc més o menys com a la Xina o Corea del Nord.

La recepció del projecte d’ERC a la ciberesfera ha estat efectivament molt negativa. S’ha interpretat com la confirmació pública d’una traïdoria llargament anunciada. Pot semblar massa categòric, però encara són recents les afirmacions públiques d’independentisme radical i sense embuts d’ERC que han resultat falsedats amb finalitats electoralistes; encara sona el “Doneu-me 68 diputats i proclamo la independència”, reduït aleshores a “Tinc 72 diputats i demano respectuosament que Netflix dobli en català”. Sí, efectivament les xarxes i Twitter són una veritable nosa per al pseudoindependentisme. Fa quatre mesos que, sortint de la presó, el mateix Romeva va declarar que la independència és “irreversible”. Volia dir “inevitable”, perquè és impossible revertir el que encara no és. I, si la considera inevitable, quin és el sentit de preguntar per a què es vol?

Tanmateix, la pregunta té una resposta molt senzilla, però una que no encaixa en els plans dels que volen substituir la independència per l’hegemonia del seu partit. Volem la independència per exercir el nostre dret a ser. Encara que no se’ls hagi acudit als ideòlegs d’ERC, ser no s’esgota en existir, com ja sabien els existencialistes. Catalunya existeix com a colònia de l’Estat espanyol, no com a ella mateixa. I per això li cal la independència, per ser ella mateixa sense resignar-se a una existència vicària.

Preguntar-se per a què es vol ser és renunciar a ser.