POBLET, EL PRIMER MONJO

Joan B.Culla, autor d’Amb Poblet al cap i al cor. El Pare Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963) s’endinsa per primer cop en la història eclesiàstica, bandejant excepcionalment els seus àmbits habituals de recerca com ara el republicanisme, el catalanisme d’esquerra, la dreta espanyola a Catalunya, la Transició i la qüestió nacional, al costat de temàtiques no menys polèmiques com el cas d’Israel. El llibre és una biografia documentada que, a un ritme creixent, va desgranant-nos la vida de Manuel Morgades i Òdena, Bernat en la vida de cenobi, el primer monjo català a integrar-se a la comunitat pobletana, al costat dels quatre cistercencs italians que hi reprenen la vida monàstica regular, a partir del 1940. El llibre fa justícia a un personatge singular, li retorna la dignitat que li havia estat negada i li atorga un paper cabdal en la història del Poblet recuperat. Hi ajuda la presència d’Octavi Vilà, l’abat actual, en les primeres presentacions de l’obra, ja que oficialitza el reconeixement d’uns esforços personals ingents per a la normalització de Poblet com a centre de religiositat, referent de cultura i patrimoni de la història nacional.

Bernat Morgades, fascinat per Poblet ja de ben petit, quan el monestir era tan sols un paratge devastat per la deixadesa, va néixer a l’Espluga de Francolí al si d’una família d’arrels carlines i amb una religiositat tan profunda com la seva catalanitat. Ja de ben jove, demana a la germana d’escriure-li en català, quan és fora de casa, i que, en les seves oracions, es recordi de “la pàtria”. Ordenat prevere tres mesos abans del gran terratrèmol del juliol del 36, després de la seva formació a Palma i la seva vinculació amb els pares paüls, el trasbals de la guerra el força a amagar-se per la seva condició de clergue, però és detingut, evadit de la presó i camuflat de nou, ara amb l’uniforme de les milícies basques, i, finalment traspassa la frontera amb un altre espluguí, el sacerdot i poeta Ramon Muntanyola, personatge d’un patriotisme de pedra picada. Catòlics i catalanistes, encara no sabien que si amb els uns havien estat perseguits per la seva condició clerical, ho havien de ser també pels altres per la claredat del seu sentiment nacional, com bé descriu la dita popular: venen els uns, garrot; venen els altres, garrotada.

Morgades torna a Palma una temporada i s’incorpora al front de guerra al bàndol franquista amb la categoria d’alferes, trasbalsat per la persecució religiosa que havia vist i patit. Acabat el conflicte, el 24 de novembre del 1940 la vida monàstica torna a Poblet, en un acte oficial amb tots els ingredients del nacionalcatolicisme. L’espluguí s’aboca a la resurrecció de Poblet com a tasca prioritària, a la qual destina el millor del seu temps i les seves energies i contactes, fent valer la seva condició d’alferes i excombatent davant les autoritats franquistes per aconseguir els suports necessaris per al retorn a la normalitat del monestir. Mitjançant la biografia de Culla, descobrim un personatge apassionat de Poblet, que, a Tarragona, a Barcelona, on sigui, parla als seus interlocutors en el seu llenguatge, utilitza tòpics, expressions i referents per suscitar complicitats amb qui l’escolta, en uns moments en què tots els ingressos imprescindibles per garantir la continuïtat de l’experiència monàstica depenen d’ell. I tant es relaciona amb Manuel de Montoliu i Frederic Marès, com amb Lluís Bonet i Garí, Eduard Toldrà i Tomàs Garcés. Ministres franquistes, aristòcrates monàrquics o bé personatges que recorden el més patèticament fosc de la dictadura, acudeixen a visitar Poblet, com ara Pilar Primo de Rivera o la neta del dictador, Carmencita. El seu pragmatisme, parlant amb qui calgui per afavorir el monestir, fa que es relacioni amb els col·laboracionistes catalans amb el règim, però també amb sectors de la nova burgesia catalanista i antifranquista, com l’empresari espluguí Lluís Carulla, l’amistat i l’empara del qual el protegiran fins al seu darrer dia. I no sols obté recursos públics i privats, sinó que escriu una Historia de Poblet, una Guia de Poblet, una Crònica, ja redactada en català el 1944, llengua també present en alguns articles de cadascun dels vuit números de la revista trimestral Poblet, que dirigeix. Però, sobtadament, un seguit d’adversitats fan que es congriï una tempesta imprevista i que l’huracà s’emporti com a víctima qui més s’ha esforçat per fer del monestir un referent religiós, cultural i nacional de primer nivell. Culla en descriu les causes: la sospita de connivència amb la temptació de Montserrat de situar Poblet sota la tutela benedictina, els rumors, mentides i calúmnies personals nascuts de l’enveja i la gelosia i, sobretot, com a principal detonant de la crisi, l’acusació de separatisme cap a Bernat Morgades. Expulsat del monestir i, començant per Sant Miquel de Cuixà, viurà un exili itinerant per altres monestirs europeus. Caigut en desgràcia, afermarà la seva consciència a favor de la “Catalunya nació”, expressió seva com en són també aquestes paraules: “La persecució de Catalunya té aspectes d’una crueltat que mai encara nostra vida nacional no n’havia passat de semblants; morir afusellat és gloriós i útil, car la llibertat de la pàtria no s’ateny sense el sacrifici de la sang de màrtirs.” I parla de la guerra com “la gran ensarronada de 1936-1939”, amb afirmacions ben contundents com quan parla de “la nostra persecució nacional” o bé assegura que “el patriotisme i la llengua són el punt d’unió de tots”. Torna a Poblet per morir-hi el 10 de setembre del 1963.

A principis dels anys setanta, en formar-se a Tarragona la primera cèl·lula del PSAN, l’àmbit geogràfic abastava el Camp de Tarragona, però també la Conca on hi havia un sol militant. El grup inicial, estava integrat per la Laia, la Núria, en Xango, la Mireia, en Mireio, en Josep Anton i en Cebrià. Al militant de la Conca, com que vivia al poblet de Vallclara i baixava de les muntanyes, li dèiem Heidi, de nom de guerra. En realitat, es deia Josep M. Morgades, i un oncle seu havia estat monjo i sotsprior de Poblet, amb el nom monàstic de Bernat. El fil roig de la continuïtat familiar en el compromís nacional, doncs, no s’havia trencat.