EL CATALÀ BÉ VAL UNS PRESSUPOSTOS

Hi ha mol­tes fra­ses fetes per refe­rir-se al fet que a algú li han venut gat per lle­bre i, a sobre, ens va per ter­ri­to­ris, o sigui, que poc més a dir. Però és evi­dent que el per­cen­tatge d’un 6% de català a les pla­ta­for­mes audi­o­vi­su­als que ERC sem­blava que havia arran­cat al PSOE com a con­tra­par­tida per apro­var els pres­su­pos­tos ha que­dat en paper mullat un cop pre­sen­tada la llei de l’audi­o­vi­sual. El pro­jecte de llei vali­dat pel Con­sell de Minis­tres, i pen­dent de tra­mi­tació par­la­mentària, ha aigua­lit l’acord previ amb l’argu­ment que només abasta les pla­ta­for­mes amb seu a l’Estat.

Aquesta galleda d’aigua freda ha tin­gut dues reac­ci­ons. La dels sabe­ruts: “ja es veia a venir”, “quina colla d’il·lusos”, i la dels ofe­sos, als quals la pro­cessó els va per dins. Tant si és així com aixà, però, no es pot menys­te­nir que els ofe­sos –Comuns, socis de l’exe­cu­tiu, i ERC, socis par­la­men­ta­ris– tenen la pae­lla pel mànec.

És veri­tat que els pres­su­pos­tos són la llei més impor­tant de la legis­la­tura, i el seu impacte no es pot mini­mit­zar, i menys en un con­text de crisi i incer­tesa com el que vivim. I és veri­tat que amb la superació del pri­mer tràmit par­la­men­tari, Sánchez s’asse­gura la pos­si­bi­li­tat d’aca­bar la legis­la­tura pror­ro­gant-los. Però tot és tan cert com que encara han de superar l’apro­vació al Senat. I aquí, tot menys anar de farol. Si el català no es blinda –i el 6% comença a sem­blar una broma–, i l’Estat no assu­meix que el català també és una llen­gua pròpia i coo­fi­cial, els pres­su­pos­tos no es poden apro­var.

El xan­tatge ja ens el conei­xem: que si es con­vo­quen unes noves elec­ci­ons hi ha el perill que el PP i Vox sumin i que amb l’extrema dreta al govern, ja hem begut oli... Apli­quin-se allò que ve el llop, que ve el llop, i posin-se les piles perquè: amb qui se suposa que pac­tarà el PSOE si no és amb els par­tits d’esquerra i sobi­ra­nis­tes?