LA LLENGUA TAMBÉ ÉS COSA DELS MUNICIPIS

Aquests dies de debat més o menys encès, més o menys punyent, sincer o interessat, mediat o amb lideratges clars a l’entorn de l’ús del català, molt singularment a les aules –tot i que no només–, vull recordar fins a quin punt la qüestió de la llengua, del seu ús social, és un tema que interpel·la no només uns quants, no només unes administracions, no només uns perfils determinats (docents, funcionaris, etc.). La llengua és qüestió de totes i cadascuna de les persones que l’usen i, en aquest sentit, en tant que els ajuntaments són l’administració més pròxima al ciutadà, una mena de primer escut en relació amb els temes quotidians que ens afecten, el municipalisme també s’ha de mullar en la defensa de la llengua pròpia de Catalunya, que és el català.

Tot plegat ho comparteixo després d’unes setmanes en què novament les entitats dedicades a protegir la llengua catalana, entre les quals, molt singularment Somescola i Plataforma per la Llengua, han posat el crit d’alerta recordant-nos la gravetat de les dades. La conclusió és que ja podríem estar contents si realment només un 75% de les classes s’impartissin en català, donant compliment d’aquesta manera a la sentència (ara avalada pel Tribunal Suprem) del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que obliga tots els centres educatius catalans a fer un mínim del 25% de les classes en castellà. El problema és que ens perdem (per no dir ens enroquem) en el debat jurídic i en la picabaralla política i, mentrestant, deixem la llengua (i els seus parlants) desatesos.

Quina és la realitat? Doncs les dades diuen que el 94,4% de la població adulta entén el català i el 81,2% el sap parlar. Tot i que el 76,4% el parla en algun moment al llarg del dia (un dia qualsevol, s’entén), només un 36,1% ho fa habitualment, mentre que un 7,4% combina castellà i català i un 23,6% no l’usa mai. Més xifres: del 2003 al 2008, l’ús habitual del català va caure fins a deu punts percentuals, fins al punt que el castellà, en l’actualitat, és usat pel 93,2% de la població a Catalunya en un dia qualsevol, mentre que un 48,6% el parla habitualment.

Tota aquesta allau de números no és cosa dels altres o d’uns quants, sinó que ens cal prendre consciència que són també els nostres números perquè d’ells, de la nostra capacitat de revertir-los, en depèn en primer terme la preservació (o no) d’una llengua, la catalana, així com la seva protecció i la seva transmissió.

En aquest sentit, voldria posar en valor la iniciativa de les agrupacions municipals de Junts a l’Ajuntament de Terrassa, que han proposat i aprovat una moció al ple per fer front a l’emergència lingüística. La iniciativa proposa, des d’actualitzar el Reglament per a l’ús de la llengua catalana del mateix Ajuntament de Terrassa (que data del 2004), fins a la constitució d’una comissió de seguiment municipal en què s’inclogui el Consorci per a la Normalització Lingüística, Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i qualsevol altra entitat que defensi la realitat lingüística de la nació. Però no només: el text de la moció també preveu que s’incorporin bonificacions i exempcions fiscals en les ordenances de l’Ajuntament de Terrassa, a partir del 2022, per als actes relacionats amb la normalització i el foment de l’ús de la llengua catalana, incloent els comerços, les entitats i les empreses, així com augmentar el pressupost municipal destinat al Consorci per a la Normalització Lingüística o sol·licitar el reconeixement del català com a llengua oficial a la Unió Europea.

No són temes nous, ho sabem, però aquesta primera iniciativa del grup terrassenc ben bé podria (o hauria) de crear escola, i replicar-se arreu del territori. Recordo els centenars de mocions municipals aprovades a favor de la consulta del 9-N... I d’aquí, fixeu-vos fins on hem arribat, de lluny, tot i que no prou. Ens hi posem?