EL DESEQUILIBRI TERRITORIAL I LA DESIGUALTAT COMARCAL

Amb el confinament per la pandèmia no només es van veure carreteres sense cotxes, sinó comarques amb poca gent, sense activitat; un paisatge rural idíl·lic, però un país despoblat que necessita, amb urgència, polítiques de reequilibri territorial.

Només cal analitzar unes dades per agafar consciència que Catalunya és molt desigual en funció d’on viuen els seus més de 7,5 milions d’habitants. A més, aquest desequilibri provoca desigualtat d’oportunitats i de beneficis econòmics entre la seva gent. Per entendre-ho amb claredat, només cal mirar una realitat: el 81,2% de la població catalana resideix en àmbits urbans, mentre que els pobles de menys de 1.000 habitants, que representen el 2,6% de la població, ocupen el 53,8% de tot el territori. Una dada que per si sola ja fotografia la geografia de casa nostra.

Si ens fixem en les densitats diverses que coexisteixen al Principat, constatem, a partir de les dades de l’Idescat, que hi ha una Catalunya buidada: amb una àrea metropolitana (2.014,3 habitants per km²) i àrees tan despoblades com ara l’Alt Pirineu i l’Aran (12), les Terres de l’Ebre (54,3), les de Ponent (65,7) i les comarques centrals (83,6). Cal recordar aquí, per exemple, que el Priorat va perdre el 55,9% de la població entre el 1920 i el 2020. Tot i que aquestes dades poden resultar fredes i sense ànima, si es relacionen amb el producte interior brut (PIB) de les diferents comarques, s’observa clarament una estreta relació entre la riquesa dels habitants que viuen en una zona rural i els que ho fan en una gran conurbació. A tall d’exemple, el Barcelonès va generar 89.030 milions d’euros de PIB el 2018, mentre que el Vallès Occidental en va generar 28.482; el Gironès, 6.217, i l’Alta Ribagorça, només 128. S’ha comptabilitzat que la renda familiar urbana és superior en 1.840 euros per persona i any, segons l’Observatori Món Rural (OMR).

Davant d’aquest panorama, la pregunta és què es pot fer per equilibrar les rendes o les inversions per habitant entre la Catalunya rural i la urbana. D’entrada, cal fer més política. Només cal recordar que dues dècades enrere les paraules reequilibri territorial eren molt emprades al Parlament i que ara gairebé ni s’esmenten.

Tot i així, hi ha una mínima esperança en l’Agència Rural de Catalunya, un artefacte legislatiu que té com a objectiu impulsar el desenvolupament territorial. Una iniciativa que si no hi ha gaires entrebancs l’any vinent podria esdevenir una realitat.

Evidentment, caldrà tirar endavant molts projectes per apaivagar les desigualtats entre diverses comarques del país. D’entrada, serà urgent promoure el patrimoni agroalimentari i natural, així com subvencionar pagesos, industrials, botiguers i hotelers de les zones més buidades. Hem de tenir present que Suïssa, un país amb rendes molt elevades, subvenciona milers de ramaders i pagesos amb la finalitat de preservar l’essència de la confederació helvètica de cara a la recepció de turisme exterior.

Sens dubte, també serà necessari facilitar habitatge, escola i serveis per millorar les vies de comunicació i sobretot portar la fibra òptica als pobles. Amb la pandèmia s’ha vist la necessitat de molta gent de desplaçar-se a habitatges on puguin tenir més contacte amb la natura, però per fer teletreball és imprescindible disposar d’una bona xarxa d’internet.

Si no es vol veure una Catalunya despoblada plena de comarques deprimides, que afecten l’economia de tot el país, cal que les administracions públiques facin un esforç per mantenir els serveis essencials de salut i escolars i també els transports a les zones rurals no només per recuperar població, sinó per no perdre’n més. I amb urgència.