ELS PARTITS I LA GENT

L’esquerda entre la gent i la partitocràcia catalana és cada cop més gran. Molts dels electors que van fer possible el 52% de vot social independentista en les darreres eleccions se senten defraudats per un govern de coalició que, en sis mesos d’activitat, no ha estat capaç de fer res digne de menció que ens dugui cap a la independència. Segons ERC, partit hegemònic dins l’independentisme, en lloc de postular ideals “hiperventilats”, com una impossible unilateralitat, almenys aquí i ara, el que cal és tenir cura de la gestió de la quotidianitat autonòmica. Disposar de pressupostos i fer-los servir amb eficàcia. Menys lluminàries vagaroses i més realitat terrenal del dia a dia que afecta la gent.

Per a aquesta tasca, les línies programàtiques que proposa ERC com una forma de sacre tetragrama del pragmatisme són quatre: la social, la feminista, l’ecologista i la democràtica. És una visió omnicomprensiva. No deixa fora res que tingui alguna rellevància per al debat públic. Són tots llocs comuns. Fora només queda la independència. El missatge és clar: progrés social i material a canvi del somni de la independència.

Tanmateix, els partits independentistes no van presentar-se a les eleccions només prometent la bona gestió del dia a dia autonòmic, sinó que van fer promeses fefaents de governar per “culminar” la independència. És impossible culminar el que ni tan sols es va començar. Cap dels tres partits va ser gaire precís quant a la forma concreta de realitzar aquestes promeses. JuntsxCat és el que més va insistir en la unilateralitat en compliment del mandat de l’1-O, un tret típic d’“hiperventilació”. Però, com que el seu secretari general, Jordi Sànchez, va dir que l’1-O no era més que una mena d’experiment, d’assaig, la proposta no és consistent. Un experiment no és un mandat.

ERC va més enllà, declara que no hi ha cap mandat de l’1-O, que no se sap per què volem la independència, que, en qualsevol cas, de l’unicorn ja parlarem al voltant del 2050 i que mentrestant, cal gestionar el dia a dia fent feliç realitat el tetragrama en diàleg i negociació permanent amb l’Estat. És una forma politicopoètica de rebatejar la llavors bescantada política pujoliana del “peix al cove”. Amb l’inconvenient que, per raons que tothom coneix i són part d’un espectacle teatral al Congrés, el diàleg és de sords i la negociació, un fracàs. O sigui, ni unilateralitat, ni peix, ni cove. O, com es diu a l’aspre Castilla: “Ni se muere padre, ni cenamos.”

Quant a la CUP, el seu ímpetu ultracrític, cuit en règim assembleari, imprevisible i radical, manté l’ombra del dubte sobre la consistència de les seves propostes. Reclamar un nou referèndum sense termini ni cap altra condició que no repetir el referèndum de l’1-O és no reclamar res, encara que es faci amb soroll antisistema.

Amb aquests antecedents, s’ha escampat una onada de frustració per la renúncia vergonyosa a la independència. Una decepció barrejada d’indignació cap a uns polítics incapaços de complir les seves promeses electorals, però intolerants amb les crítiques a la seva incapacitat. El concert de Lluís Llach el dia 18, amb la seva acusació que els partits estaven desmobilitzant la gent, va provocar una rabiosa reacció dels militants i votants, sobretot d’ERC. Una campanya d’insults i difamacions, per raons polítiques, a banda de la qüestió de la covid, que és opinable. Un odi tan desmesurat que només s’explica perquè l’acusació cou.

Tanmateix, la gent encara hi és. Decebuda i indignada, la gent respon si és cridada, com en la manifestació en pro de la immersió. I ho fa amb l’esperit unitari que els partits no tenen. I no només segueix les convocatòries sinó que, fins i tot, pren la iniciativa, d’acord amb l’objectiu estratègic de la independència i, en conseqüència, assenyala el camí a les autoritats. Precedeix, en comptes de seguir. Les declaracions d’insubmissió d’alguns centres educatius del Gironès interpel·len el govern i el posen davant la incòmoda qüestió de si donarà suport i defensarà la lluita de la societat civil per la llengua i cap a la independència. Si estarà a l’altura de la circumstància.