NOSALTRES, ELS REFUGIATS

No sé si serà el tema del mes o només un dels temes de la setmana, però per acabar l’any no puc deixar de celebrar la victòria judicial aconseguida aquest dimarts, 28 de desembre, per l’estimat Valtònyc. Com sabreu, el Tribunal de Gant ha desestimat l’euroordre espanyola que en sol·licitava l’extradició apel·lant als tres delictes pels quals va ser condemnat fa tres anys i mig.

En aquest sentit, el tribunal belga ha dit “No” al delicte d’injúries a la corona, “No” a l’enaltiment del terrorisme i “No” a un suposat delicte d’amenaces. Els perquès del desistiment són distints: en els dos primers casos, els magistrats ja els havien pràcticament descartat atès que, entre altres aspectes, l’octubre passat el Tribunal Constitucional belga va decidir derogar una llei històrica que castigava les injúries contra la corona. Amb relació al delicte d’enaltiment del terrorisme, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) també s’havia pronunciat a petició del Tribunal de Gant recordant que l’Estat espanyol no podia jutjar Valtònyc per aquest delicte. El motiu? Que la seva tipificació era molt més severa que en el moment en què van tenir lloc els fets.

Sigui com sigui, la decisió anunciada aquest dimarts pel Tribunal d’Apel·lació de Gant significa una victòria judicial importantíssima que arriba després de tres anys i mig d’exili i que evidencia allò que hem patit i patim encara d’una manera sistemàtica els qui hem cercat justícia més enllà de les fronteres espanyoles: la vulneració reiterada de drets fonamentals per part del Regne d’Espanya.

Només per recordar-ho breument, en el meu cas es van vulnerar dos drets fonamentals com són el “dret al jutge natural” –no és el Tribunal Suprem qui té jurisdicció sobre la nostra causa, com va haver de puntualitzar la justícia belga– i el “dret a la presumpció d’innocència”, que, per aquells qui ho hagin oblidat, és un dret fonamental que blinda “el dret de les persones a ser considerades innocents si no es demostra el contrari en un procés judicial amb totes les garanties establertes per les lleis”. Ah, amigues i amics... Aquí hi ha la premissa clau: “...amb totes les garanties establertes per les lleis”, garanties que evidentment no s’han respectat amb relació a tot el procediment judicial (ple de subcauses, moltes de les quals encara obertes) que afecta el procés.

A les dues vulneracions citades, en el cas del meu estimat amic músic se n’hi suma una tercera: l’Estat espanyol, en iniciar tot aquest procés judicial tediós i vergonyós en la seva contra, ha vulnerat el “dret a la llibertat d’expressió”, que, com tothom sap, apel·la a la “llibertat fonamental de les persones a manifestar públicament idees, opinions i sentiments, i cercar, rebre i difondre informacions, sense limitació de fronteres i amb respecte a l’honor, la intimitat, la imatge pròpia i la protecció de la joventut i de la infància”.

Com era d’esperar, la fiscalia belga ha decidit recórrer contra el rebuig de l’extradició de Valtònyc, i l’audiència que tindrà lloc en el Tribunal de Cassació de Brussel·les sobre el recurs contra la sentència d’aquest dimarts ja té data: serà l’11 de gener vinent. Això no acaba aquí, ni tan sols acaba amb nosaltres, els “refugiats”. I dic “refugiats” i no “exiliats” citant la definició de l’ONU expressada en la convenció celebrada el 28 de juliol del 1951 sobre la condició de refugiat i que diu: “Un refugiat és una persona que es troba fora del país d’on és originari, o bé on resideix habitualment, a causa d’un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social, orientació sexual, gènere o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per poder tornar-hi.”

Dic que això no s’ha acabat perquè, a banda de les nostres causes i per vergonya de tota persona de bona voluntat, en el dia d’avui encara hi ha a la presó Pablo Hasél, silenciat per un govern autoritari que no mereix la societat espanyola del segle XXI.