Opinió

LA MALALTIA MENTAL, MIRALL DE LA SOCIETAT

És quan la societat comença a pensar-se com un espai democràtic que el “boig del poble” queda al marge
A Catalunya, hi ha una via per la qual la qüestió de la salut mental ha pogut sortir de l’ombra, de manera episòdica: la de la desinstitucionalització

“Soc l’escena viva per la qual pas­sen diver­sos actors repre­sen­tant diver­ses peces”

Fer­nando Pes­soa

Livro do des­as­sos­sego

El nos­tre temps somia amb la lli­ber­tat. N’ha fet el seu nou credo. Tot­hom ha de ser res­pon­sa­ble i fer-se càrrec de si mateix. Com si la relació ideal amb els altres s’hagués de des­lliu­rar de totes les limi­ta­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals –començant per la de la família. El sub­jecte, per ser real­ment lliure, ja no ha de pesar sobre ningú, excepte sobre ell mateix, a risc de ser escla­fat pel seu propi pes. ¿Ens ha de sor­pren­dre, en aquest con­text, que estem immer­sos en una cul­tura psi que ens ofe­reix mil i una recep­tes per ges­ti­o­nar totes les nos­tres rela­ci­ons amb els altres –i en pri­mer lloc amb cadas­cun de nosal­tres, en la nos­tra sin­gu­la­ri­tat?

A la feina, en la pare­lla o sim­ple­ment en el més pre­gon d’un mateix, la moda és ara la teràpia breu, eficaç, capaç de crear –o de recrear– un sen­ti­ment d’har­mo­nia, o si més no de fer supor­ta­ble per a cadascú la seva pròpia presència al món. Amb l’evo­lució meteòrica de la far­ma­co­lo­gia, s’opera així una “demo­cra­tit­zació” de la malal­tia men­tal, per la seva extensió a regis­tres més relle­vants per al man­te­ni­ment cor­recte de la salut men­tal. Sens dubte, això ha con­tribuït a tren­car les fron­te­res entre el malalt men­tal i el sa. No obs­tant això, per­dura una inqui­e­tud en l’apro­xi­mació a aquesta deli­cada qüestió, com si cadascú, con­fron­tat a la sin­gu­la­ri­tat de l’altre que pateix psíqui­ca­ment, temés vacil·lar en si mateix; com si el mirall de l’ali­e­nat recordés a l’asse­nyat la seva pròpia sin­gu­la­ri­tat, la seva inca­pa­ci­tat per pos­seir-se ple­na­ment.

El malalt men­tal, per la imatge que reen­via a la per­sona nor­mal, cons­ti­tu­eix un for­mi­da­ble reve­la­dor del que anima –fa viure– la soci­e­tat. Aquesta imatge, per des­comp­tat, mai és neu­tra: és modu­lada per l’espec­ta­dor, que dibuixa la fron­tera entre raó i desraó, entre nor­ma­li­tat i boge­ria. És per això que la natu­ra­lesa del lli­gam social es pot lle­gir en la mirada cen­trada en aquest altre inqui­e­tant, que s’apropa –i de vega­des tras­passa– el límit del que es con­si­dera que cons­ti­tu­eix la rea­li­tat social. Quan hom aborda el tema de la salut men­tal, s’està inten­tant escla­rir millor l’estat de la nos­tra soci­e­tat.

A Cata­lu­nya, hi ha una via per la qual la qüestió de la salut men­tal ha pogut sor­tir de l’ombra, de manera episòdica: la de la desins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació. Per des­comp­tat, el pro­blema que es plan­teja no és exclu­siu de Cata­lu­nya. Forma part d’una dinàmica molt més àmplia, que abasta les democràcies libe­rals, i segueix sent irre­duc­ti­ble als avenços de la psi­quia­tria –els pro­gres­sos de la qual, sobre­tot pel que fa a les substàncies psi­cotròpiques, sem­blen, però, inne­ga­bles. És vers l’evo­lució de la relació entre el sub­jecte i la soci­e­tat que hem de girar per cap­tar què passa en aquest movi­ment, que intenta, a la seva manera, resol­dre un vell dilema: els sub­jec­tes amb malal­tia men­tal s’han de man­te­nir sepa­rats, en ins­ti­tu­ci­ons o inte­grats a la comu­ni­tat?

L’emblemàtica figura del “boig del poble” és sufi­ci­ent per recor­dar que, durant molt de temps, van roman­dre en la soci­e­tat per­so­nes amb tras­torns men­tals, el que després ens pot sem­blar, retros­pec­ti­va­ment, tole­rant amb aquests mar­gi­nats. El tan­ca­ment d’aques­tes per­so­nes en ins­ti­tu­ci­ons psi­quiàtri­ques, des del moment en què, a l’Occi­dent modern del segle XVII, l’ésser humà es defi­neix com un ésser raci­o­nal, ha pogut aparèixer com a con­seqüència de l’exclusió del seu con­trari per la raó. Des d’aquesta pers­pec­tiva, de la qual Mic­hel Fou­cault con­ti­nua sent el pio­ner, la soci­e­tat moderna hau­ria tre­ba­llat per tor­nar als seus mar­ges tot allò que és dife­rent: la desins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació per­me­tria, però, posar fi avui a aquesta raó into­le­rant, que prac­ti­ca­ria l’exclusió.

Tan­ma­teix, les coses no són tan sen­zi­lles. Tot­hom sap que no n’hi ha prou amb dir que el con­fi­na­ment no és una solució per resol­dre el pro­blema. La història de la ins­ti­tució psi­quiàtrica també es pot lle­gir de manera dife­rent. El con­fi­na­ment dels malalts men­tals només es pot enten­dre en el con­text del marc democràtic en què té lloc. De fet, és quan la soci­e­tat comença a pen­sar-se com un espai democràtic que el “boig del poble” queda al marge; com si la seva sin­gu­la­ri­tat esde­vingués insu­por­ta­ble per als qui ara els agrada per­ce­bre’s a si matei­xos com a iguals. L’exclusió del malalt no sig­ni­fi­ca­ria, però, el seu rebuig de la huma­ni­tat, ja que, al con­trari, se suposa que la ins­ti­tució és capaç de tre­ba­llar aquest sub­jecte defectuós per fer-lo apte per tor­nar a la soci­e­tat. Des d’aquesta pers­pec­tiva, l’inter­na­ment no seria la marca de la into­lerància sinó del seu exacte con­trari.

Aques­tes dues visi­ons opo­sa­des del trac­ta­ment de la malal­tia men­tal en certa manera mar­quen el camp de pos­si­bi­li­tats. Però, men­tre la història ha sabut mos­trar els límits terapèutics del con­fi­na­ment, el pre­sent ens mos­tra els de la desins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació, que no és necessària­ment una garan­tia d’ober­tura i de tolerància. Els malalts men­tals van ser pri­vats abans de la seva lli­ber­tat: no és segur que ara impo­sar-la a tots els que patei­xen sigui una millor solució. En qual­se­vol cas, veiem que aquesta avin­guda està asfal­tada de pecu­li­a­ri­tats tec­nocràtiques: ¿es pot par­lar d’una rein­serció real a la comu­ni­tat quan es reque­reix un exèrcit de fun­ci­o­na­ris per fabri­car el que sovint és només un suc­ce­dani de lli­gam social tra­ves­sat per una mul­ti­tud de limi­ta­ci­ons burocràtiques?

Això no vol dir de cap manera que s’hagi d’aban­do­nar la desins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació, sinó una crida a la prudència. Quan totes les ins­ti­tu­ci­ons –començant per l’Estat– s’han tor­nat sos­pi­to­ses, pot­ser és la idea fetitxe de la lli­ber­tat, vista com a abso­lut, la que s’hau­ria de repen­sar per sor­tir dels impas­sos actu­als. Això, per des­comp­tat, no apor­ta­ria cap res­posta aca­bada als pro­ble­mes obser­vats en l’àmbit de la salut men­tal. Però això per­me­tria, pot­ser, evi­tar que la qui­mera de la lli­ber­tat no acabi fent de tots nosal­tres uns exclo­sos d’aquest món...

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.