A fons
LA MORAL DEL FUNCIONARI
Recorden el cas Toblerone? L’any 2014, l’exviceprimera ministra sueca Mona Shalin va pagar compres personals amb una targeta de crèdit per als alts càrrecs polítics suecs. Dues tauletes de xocolata Toblerone i un vestit. En total, 35,12 euros que van comportar la fulminant dimissió de la política i la vergonya per al seu partit. Els suecs ho van trobar d’allò més normal, que plegués, perquè un polític és un servidor públic, no un malgastador públic.
Igual que un funcionari. El polític accedeix a aquesta condició per les urnes, o a dit a través dels partits, i el funcionari, per uns processos administratius reglats, però tots dos adquireixen el compromís de servir el ciutadà. Ara bé, Suècia no és Catalunya, ni Espanya. Seria impossible fer la llista dels casos en què polítics o funcionaris haurien d’haver deixat el seu càrrec per no haver complert amb la seva funció de servidors públics. Tanmateix, el cas que ens ocupa té a veure amb la moral.
Vostè acceptaria cobrar entre 54.000 i 140.000 euros de diner públic cada any durant cinc anys per anar al gimnàs, a dinar, a passejar o simplement per jaure al sofà, perquè vostè va obtenir un dia una plaça de funcionari al Parlament i uns representants polítics van decidir destinar recursos de la cambra a la seva bona vida? Si la resposta és afirmativa, vostè podria haver estat un dels funcionaris “agraciats” amb una nòmina a compte de tots els catalans per gratar-se la panxa durant uns anys.
Evidentment, la qüestió no és només un nombre de funcionaris de moral qüestionable, perquè, al capdavall, si a un funcionari se li ofereix xuclar diner públic és perquè als qui manen els sembla també moralment correcte. I pel que sembla, la moralitat està lligada a la bonança econòmica. “El context del 2008 no és el del 2022. Les coses han canviat moltíssim”, ha dit l’aleshores president del Parlament, Ernest Benach, per justificar que la mesa que ell presidia aprovés les llicències per edat. És a dir, si no hi ha crisi econòmica, és èticament acceptable cremar diner públic per fer contents els amics? Val a dir que aquesta moralitat vinculada a la conjuntura econòmica ha estat la tònica general a Espanya, i no només en el cas que ens ocupa. Els governs i institucions de tota mena han tendit a dilapidar recursos públics amb finalitats electoralistes –l’AVE i els aeroports fantasma espanyols en són el màxim exponent, però a casa nostra hi ha grans poliesportius en pobles petits, per exemple–, una pràctica que està directament relacionada amb el fet que els grans partits continuen sent, en essència i amb matisos, agències de col·locació i de cooptació de poder.
Cal reconèixer que l’actual mesa del Parlament –amb Junts, ERC, la CUP i el PSC– va acabar rectificant les seves pròpies filigranes per conservar aquests privilegis tot just fa un parell de mesos, i ara ha posat en marxa la maquinària per deixar de finançar l’oci de funcionaris que no volen treballar tot i estar en perfectes condicions per fer-ho. Tristament, però, fins que no ha sortit a la llum l’escàndol tothom qui ho sabia guardava silenci. Com és possible que durant dotze anys s’hagi mantingut ben preservada aquesta degradació moral? I encara més, que alguns la justifiquin perquè el 2008 ens sortien els diners per les orelles i ara la pandèmia ens obliga a canviar el concepte de democràcia perquè a l’economia van mal dades i potser ja no toca cremar diner públic?
Aquest episodi és una mostra més que Catalunya continua vivint, per voluntat pròpia, amb les regles del joc de l’autonomisme espanyol. Lluny dels valors que des de fa anys propugna una majoria social i política de justícia, igualtat, republicanisme i radicalitat democràtica. Cal una reflexió a fons sobre el concepte de democràcia i de servidors públics, i qui no s’hi trobi a gust, potser faria bé de plegar. No cal ni que compri dues xocolatines i un vestit.
