LA DEGRADACIÓ DE LES INSTITUCIONS

Els epi­so­dis fos­cos que el país està vivint arran de les elec­ci­ons del 14 de febrer prop­pas­sat i la cons­ti­tució d’un govern inde­pen­den­tista encapçalat per ERC es pre­senta amb la inqui­e­tant cara d’una doble crisi, de caràcter pro­gramàtic i ins­ti­tu­ci­o­nal.

La crisi pro­gramàtica enceta el des­encís de l’inde­pen­den­tisme. L’embran­zida del movi­ment d’ençà de l’1-O es va anar aigua­lint, atu­rant, esmor­teint, esmi­co­lant, ofe­gant, esqui­fint-se al llarg de qua­tre anys i escaig de governs inde­pen­den­tis­tes incapaços de fer res sig­ni­fi­ca­tiu cap a la inde­pendència, llur teòric objec­tiu comú. El dilema entre una opció radi­cal de rup­tura uni­la­te­ral o la de man­te­nir nego­ci­a­ci­ons fins dos anys després de la legis­la­tura cata­lana actual es va deci­dir en favor de la segona per un escó de diferència. La nego­ci­ació es vol fer al vol­tant d’una taula de diàleg que, al cap de dos anys de cons­tituïda, encara no ha tro­bat el seu con­tin­gut.

Si tot el que el govern inde­pen­den­tista té per ofe­rir és un ajor­na­ment fins a mitja legis­la­tura abans de recórrer, si de cas, a un nou embat democràtic que ningú no sap en què con­sis­tirà, s’entén l’aba­ti­ment de l’opinió pública inde­pen­den­tista, el des­encís, l’ati­pa­ment de la gent amb unes pro­pos­tes polítiques que exi­gei­xen mobi­lit­zació sense mai acla­rir per a on o per a què. Les patums d’ERC no volen con­vo­car un brain stor­ming dins del par­tit per tro­bar una res­posta a la qüestió “per a què volem la inde­pendència?”

Davant aquest der­ro­tisme dis­fres­sat de prag­ma­tisme, és irre­lle­vant si l’altra opció pos­si­ble, la uni­la­te­ra­li­tat, era o no en veri­tat pos­si­ble. Mai se sabrà.

Quant a l’opció impo­sada pel par­tit hegemònic, la quimèrica taula de l’ine­xis­tent diàleg es pre­senta amb les gar­lan­des i pica­rols de l’eficàcia, rigor i com­petència de l’admi­nis­tració quo­ti­di­ana. Un govern amb objec­tius clars de justícia social, eco­lo­gisme, femi­nisme i un horitzó d’inde­pendència. Del que es tracta és d’estar al cos­tat de la gent, ja sabeu, resol­dre els seus pro­ble­mes reals amb plena dedi­cació i res­pon­sa­bi­li­tat. Les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes són efi­ca­ces i estan per sobre de qual­se­vol sos­pita.

Fins que es prova que no i que la cor­rupció ha sac­se­jat la ins­ti­tució par­la­mentària i ha esquit­xat fins i tot la més emblemàtica de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, la Gene­ra­li­tat. El cas hi ha fet palesa una situ­ació de cor­rupció par­ti­tocràtica gene­ra­lit­zada al si de tots els nivells de govern. Una cor­rupció que té a veure amb els nivells de retri­bució de tots els càrrecs (elec­tes o de lliure desig­nació) i les con­di­ci­ons per gau­dir-les. Amb la con­versió de les ins­ti­tu­ci­ons en men­ja­do­res a les quals endo­llar els lle­ials als par­tits, veri­ta­bles exèrcits d’asses­sors i càrrecs de con­fiança sem­pre amb retri­bu­ci­ons gene­ro­ses. I, per des­comp­tat, amb les for­mes d’admi­nis­trar els recur­sos públics a l’hora de dis­tri­buir-los per raons d’afi­ni­tats polítiques.

El fet de con­tro­lar els mit­jans públics de comu­ni­cació (i molts de pri­vats, gràcies a les polítiques de sub­ven­ci­ons) no garan­teix que es pugui ama­gar una cor­rupció que sem­bla molt arre­lada a les ins­ti­tu­ci­ons. Als països comu­nis­tes els mit­jans de comu­ni­cació eren mono­poli del par­tit comu­nista que, tan­ma­teix, va per­dre les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques, tret de Bulgària. Mono­po­lit­zar els apa­rells ideològics de l’Estat és inútil si l’Estat (o un frag­ment d’Estat com Cata­lu­nya) i les seves ins­ti­tu­ci­ons estan des­pres­ti­gi­a­des, cor­ca­des per la cor­rupció. És lògic que el des­encís de la gent esde­vin­gui indig­nació.

Un fet per recor­dar és el famós 3% que tot l’arc par­la­men­tari català i, sobre­tot, l’esquerra, ha retret als con­ver­gents fins avui mateix. La cor­rupció actual és molt pit­jor, si no quan­ti­ta­ti­va­ment, sí qua­li­ta­ti­va­ment. El quasi quart de segle de domini con­ver­gent, que ha dei­xat tan­tes feri­des, va ser el que va ser, però, sense cap mena dubte, va ser el període en què es va “cons­truir Cata­lu­nya”, segons la idea, gai­rebé obsessió, de Jordi Pujol. Amb tots comp­tes fets, els del 3% van dei­xar unes ins­ti­tu­ci­ons pres­ti­gi­a­des, sòlides, efi­ca­ces.

En qüesti­ons de repu­tació, una obra d’un quart de segle pot des­truir-se en un quart d’hora.